Sant Fidel

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al llarg de les quatre dècades en què es va estirar el franquisme hi va haver dues menes de sants. Els oficials i els contraoficials. La llista de sants oficials incorporava des dels de la santa església catòlica, apostòlica i romana, fins als militars llorejats pel règim. Des del Pare Damià (a Molokay) fins al general Moscardó–“¡Sin novedad en el Alcázar!”. Els contraoficials els elevava a l’altar la magra oposició que bregada o parlava contra la dictadura. N’integraven el santoral laic i discrepant des de Fidel Castro fins a Salvador Allende. L’escarni que el règim els dedicava, la persecució de qualsevol relíquia que contribuís a la seua veneració, els va convertir en una mena de santots intocables. I poc importava que la imatge no s’ajustara del tot –o poc o gens– a la realitat. La justa i necessària ira contra el franquisme, la lluita contra la intoxicació de la propaganda oficial, va convertir Ernesto Che Guevara en un màrtir carregat de bondat revolucionària i Albània, en el paradís desitjat.

La mort del general Franco, l’arribada d’una certa democràcia a Espanya, homologable a les altres certes democràcies del sud d’Europa, la caiguda del Mur de Berlín i l’enfonsament de la Unió Soviètica van obrir molts ulls. Els agres debats dels comunistes ibèrics a partir dels anys setanta ja havien aclarit alguns termes. A partir dels vuitanta, la realitat, tan complexa com vulguem però d’alguna manera cal reconèixer-la, va  anar desentelant els mites necessaris que s’havien afermat contra el franquisme. Però alguns eren molt forts. Tan forts, que fins i tot la gent més despagada amb els somnis de joventut els han mantingut en bona part.

Fidel Castro n’ha estat un. Malgrat que molts dels qui el van canonitzar en els anys cinquanta i seixanta –per la lluita mítica a Sierra Maestra, per la victòria sobre la dictadura de Batista, per les humiliacions reiterades que va infligir als Estats Units, des Bahía Cochinos fins a la crisi dels míssils soviètics, per l’exportació de la “revolució” al continent americà o a l’Àfrica o, vés a saber per què més, fins i tot per la nostàlgia inacceptada de la pèrdua de la Perla de les Antilles o la Semper Fideles–  han tingut la possibilitat real de conèixer sobre la terra devastada, fent de turista solidari, els efectes de dècades de castrisme. Per a l’antifranquisme –al País Valencià, a Catalunya, potser més que a la resta de l’Estat–, Fidel –no Castro, que sona més distant– sempre ha mantingut la simpatia o l’admiració. Una temptació a la qual tampoc es van saber resistir alguns franquistes, com Manuel Fraga. Galícia els unia. O l’orgull patri contra el ianqui.

Els antifranquistes, que ja ranquegen, porten una revolució impossible al cor. I poc importa el preu que haja calgut pagar en altres llocs al món, com ara Cuba, on es va fer possible. Sant Fidel se’ls ha mort. I quan mor un sant canonitzat en vida no és possible fer-ne un balanç honest. Els rebels que fracassaren li han omplert els altars de flors. No paga la pena criticar-ho. Només cal constatar-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Vicent Sanchis
Vicent Sanchis

Periodista i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna.