El segle XX ha sigut el més atroç de la història de la humanitat, i el principal epicentre de tanta ignomínia ha sigut Berlín, la capital alemanya. L’erràtic i temerari comportament del kàiser Guillem II és un dels motius de la Gran Guerra del 1914, amb els seus 17 milions de morts; l’ambició il·limitada, delirant, de Hitler, encén la Segona Guerra Mundial, amb els seus 73 milions de cadàvers, els camps d’extermini i les bombes atòmiques. Una catàstrofe sense mesura causada per la confluència de barbàrie i eficàcia.
Berlín, que a principis de segle no tenia res a envejar en vitalitat cultural i artística a París ni a Viena, perdé les dues guerres i fou arrasada físicament i moralment. Fou també el màxim exponent de la Guerra Freda en ser partida pel govern comunista de l’RDA, sense avisar i amb nocturnitat, mitjançant un mur de formigó armat que separà famílies, amics, amants, coneguts i veïns durant vint-i-huit anys. Setanta-huit anys després de la guerra, trenta-quatre de l’enderroc del mur, és una ciutat moderna, massa moderna —dels pocs edificis antics, gran part no ho són, ja que s’han bastit de nou—, més aviat lletja, plena de ferides i de remordiments.
Cap altra ciutat té tan present la memòria històrica. Dels cent setanta museus que s’hi poden visitar, molts parlen dels fets del segle XX, concretament del 1933 al 1945, el període del Tercer Reich i la dictadura nazi. Des de la Topografia del Terror fins al Museu Jueu, passant pel Museu de l’Stasi, la presència de la història és aclaparadora. I, tanmateix, tants esforços documentats, exquisidament dissenyats i presentats al públic, no són prou, o no ho són per a mi, per a comprendre aquells dotze anys, només dotze, que han fumat i eclipsat, en l’imaginari de tanta gent, la nació de Bach, Goethe, Beethoven, Schopenhauer, Dürer, Einstein, Brecht o Mann. No entenc com un percentatge tan alt del poble alemany es deixà guiar, amb entusiasme místic, per una colla de criminals, i que no sols consentira una escalada política, judicial i militar sanguinària, sinó que hi contribuïra amb fervor contra la integritat dels seus veïns d’escala i de carrer, que eren jueus, gitanos, homosexuals, crítics amb el règim o, simplement, malalts. Hi ha la banalitat del mal, de què parla Hannah Arendt, hi ha la humiliació del tractat de Versalles, hi ha la inflació desbridada… Hi ha tot això i més, però res no justifica el que passà, perquè el que va passar és injustificable.
En paral·lel als museus que fan memòria, hi ha els llibres, objectes que als nazis els agradava cremar en fogueres públiques. Hi ha L’home a la recerca de sentit, de Viktor E. Frankl, Més enllà de la culpa i l’expiació, de Jean Amery, Sense destí, d’Imre Kertész, K. L. Reich, d’Amat-Piniiella i molts altres més que mereixen una lectura. I sobretot, per al meu gust, hi ha Si això és un home, de Primo Levi, un text que hauria de llegir tothom. És el que més m’ha il·luminat el forat negre d’aquella època. Un forat on no podem tornar a caure.
