Diuen que l’entrevista és un dels gèneres periodístics més complicats. Et trobes amb una persona que normalment no coneixes per aconseguir informació en un temps limitat. Però, de tant en tant, acabes la conversa amb la sensació d’haver viscut un moment especial. Potser l’audiència no ho ha captat, però s’ha creat una atmosfera de confiança, les paraules han fluït i tot ha trobat el seu encaix. I això va passar fa uns dies amb la presència de Jana Montllor, filla de l’Ovidi, als estudis de la radiotelevisió pública valenciana.
Jana tenia 15 anys quan l’Ovidi se’n va anar de vacances. Ell en tenia 53. Era 1995 i també feia 15 anys que l’artista, el cantant, el pallasso, no publicava un disc. Treballava en un nou projecte, Verí Good, del qual sols va posar veu a una composició, l’entendridora “El meu poble Alcoi”. Així, l’Ovidi es guanyava les garrofes amb alguns concerts i, sobretot, en el cinema i la televisió. Des de la seua aparició en Furia española i en la colpidora Furtivos, ambdues en 1975, va participar en una cinquantena més de films. També va doblar Sam, el pianista de Casablanca, per a Canal 9.
De tot això, Jana té pocs records directes. Els discos no s’escoltaven a casa (ho va fer després, d’una manera quasi compulsiva). Tampoc es veien les pel·lícules que feia son pare. L’Ovidi escrivia poesies, però no les publicava. Per tant, es percep una clara distinció, potser sorprenent, entre la magnitud de l’artista com a personatge públic i el seu dia a dia en la vida privada. I és en eixe àmbit on vol incidir Jana Montllor amb la realització d’un documental que té com a títol provisional On eres quan hi eres?
La pel·lícula no serà un nou repàs a la trajectòria d’una figura cabdal de la nostra cultura. Eixes fites ja estan marcades, malgrat que mai fa nosa recordar-les. En aquest cas, Jana s’ha proposat recompondre els moments que va viure amb son pare, eixos records d’infantesa que sempre són fràgils i fragmentaris, per tal d’enfrontar-se a l’absència i al dol. A més, ho ha convertit en un repte popular: és un projecte de La Selva, cooperativa fundada per Jana i unes companyes, i qualsevol persona hi pot col·laborar amb una aportació econòmica a través de Coop57.
Així mateix, l’equip de gravació s’ha llançat al carrer per recollir testimonis de persones anònimes. I s’ha emportat algunes sorpreses ben colpidores. És el cas, per exemple, d’una perruquera (ofici que l’Ovidi va desenvolupar a Barcelona i Alcoi) del barri del Poblenou de la capital catalana. Sense tenir-ho previst, les càmeres van entrar en el seu establiment. Poc després, ella els explicava que havia conegut l’Ovidi en un bar del centre durant unes manifestacions i que, dècades després, havien tornat a coincidir durant les sessions de quimioteràpia a les quals tots dos acudien.
L’Ovidi, a més de dues filles, va deixar milers de legataris de les seues melodies, paraules i lluites. Entre ells, Mireia Vives, Borja Penalba, David Fernàndez i David Caño. Tots ells van propagar l’obra de l’alcoià, i la d’altres companys de trinxera, en diverses reencarnacions. L’última d’elles, Ovidi4. El seu darrer clam va ser el llibre-CD L’Ovidi se’n va a la Beckett. Allà, la mateixa Jana Montllor escrivia: “La memòria no és una placa ni un escrit oblidat. La memòria és un recorregut que es transita i fa de fil conductor, de brúixola”. Seguim-la.
