La Cymothoa exiguaés un crustaci que parasita els peixos que troba per la mar. El modus operandi consisteix a arrapar-se a la llengua del peix hoste i xuclar la sang que nodreix l’òrgan fins a atrofiar-lo per complet; aleshores, el paràsit s’insereix als músculs linguals i substitueix la llengua original pel seu propi cos, sense que el peix, tranquil i confiat, note cap diferència. En aparença, l’hoste no rep cap mal, però acabarà la vida greument mutilat i, sobretot, sotmès als capricis i les necessitats de la Cymothoa, ama i senyora de la boca i l’alimentació de l’animal parasitat.
La coalició PP-Vox ha arrancat el govern del País Valencià amb una política Cymothoa. Sense més projecte que la crítica irracional i la destrucció de l’obra del Botànic, el primer objectiu de la dreta ha estat desenvolupar una agenda política paràsita i, és clar, igual que el paral·lelisme animal, la primera víctima ha estat la llengua. Quan un organisme es veu afectat per ens estranys, el principal responsable és el paràsit que infecta el cos i es nodreix de l’aliment que no li pertoca. Però també hi ha una certa responsabilitat en l’animal hoste, el qual no ha pogut —o no ha sabut, o no ha volgut— generar uns mecanismes de defensa adients per a evitar o, si més no, minimitzar els estralls de l’acció parasitària.
El Botànic i, en concret, la Conselleria d’Educació que gestionava Compromís, va implantar el Pla del plurilingüisme i molts ja vam advertir de l’error. Sobre el paper, era bona idea: més valencià a les zones de parla castellana i a les grans urbs —Alacant i València—, que, tot i ser zones valencianoparlants, pateixen una castellanització evident des de fa dècades. La contrapartida, però, era terrible: carregar-se les línies en valencià, símbol de tota una generació nascuda en democràcia, assaig d’una escola valenciana possible i únic sistema que funciona, si realment es pretén que tots els valencians siguen competents en català.
El Pla del plurilingüisme podria haver funcionat amb el context adequat: un sistema d’inspectors educatius eficaç i conscients lingüísticament i un Botànic etern en el poder. Resultava evident que cap de les dues premisses es produiria. El PP, que en vint anys (1995-2015) mai no va gosar tocar la línia en valencià, ha trigat a penes dos mesos en desarmar el projecte plurilingüe amb l’estratègia que molts sospitàvem: suspensió a la zona de parla castellana i manteniment d’uns percentatges mínims a la resta del país. La tasca complicada, el fang, que era desfer la línia en valencià, ja estava feta. I la va fer Compromís. Política Cymothoa. Només calia parasitar-ne. L’exconseller Font de Mora estarà morint-se d’enveja de l’actual conseller d’Educació, José Antonio Rovira, per la catifa roja —o taronja— que li han posat. “Así se las ponían a Fernando VII”, com diu la llengua substituta.
El pas següent resulta evident: eixamplar la zona castellana amb la incorporació d’Alacant, després Elx i, més endavant, temps al temps, la ciutat de València i l’àrea metropolitana. Atròfia completa. I, mentrestant, el valencianisme líquid continua ofegat en la suma maldestra de l’esquerra espanyola que riu les gràcies blaveres des de la tele de Pablo Iglesias. O espavilem o, en despertar-nos, com diria Monterroso, la Cymothoa seguirà allà i ja no tindrem ni tan sols una llengua amb què queixar-nos.
