Adéu al Parlament

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant els darrers dos anys he tingut la sort de conèixer la feina de parlamentari, i de posar-la al servei de la Unitat Popular i del procés cap a la República Catalana. Han estat dos anys frenètics, que personalment m’han portat al límit en més d’una ocasió, perquè el conjunt del moviment republicà i en particular la CUP teníem (tenim) entre mans un projecte complex des de molts punts de vista: les aliances, l’equilibri entre la institució i el carrer, la velocitat dels esdeveniments i la seva difícil predictibilitat, la repressió...

Tanmateix no és d’això que us vull parlar, sinó de l’altra cara. Haver conegut el Parlament ordinari, el que funcionaria també si els moviments tectònics dels darrers anys (l’independentisme, el 15M i la lluita contra la crisi capitalista) no haguessin sacsejat les relativament tranquil·les aigües de l’autonomisme.

I en aquest aspecte he de dir que un país que reivindica, encertadament, la tradició pactista-parlamentària com a part de la seva identitat política, no té precisament en la Ciutadella un referent en l’art de la representació política. 

Desconec si a les Corts valencianes o al Parlament de les Balears les coses són gaire diferents. Hi ha en els tres Parlaments una raó de fons que en limita la potencialitat: aquelles lleis que pareixin seran passades pel sedàs, cada cop més estret, de l’ordenament jurídic espanyol. A Catalunya, de les lleis d’aquesta legislatura, no n’ha quedat gairebé cap sencera.

Això, evidentment, afecta la qualitat dels debats i del treball polític que es pugui donar en la cambra parlamentària perquè tothom sap que, en última instància, el que allà s’està decidint pot ser que no vagi enlloc. Que la cambra no pugui donar resposta a les necessitats i els anhels de la societat catalana és una de les raons més sòlides per reivindicar la necessitat de convertir-la en el Parlament d’una república. És una enorme paradoxa que lleis que voten favorablement fins i tot Cs, PSC o PP, després quedin anul·lades. Un exemple que vaig viure va ser la Llei de Comerç. Malgrat les enormes diferències que hi ha en models comercials entre els diferents partits, es podria arribar a consensos en alguns àmbits com ara els horaris o les dates de les rebaixes, dels quals tan sols quedaria fora l’ultraliberalisme del PP. Doncs bé, aquest posicionament minoritari és el que acaba prevalent quan hi passa per sobre el Constitucional.

Però després hi ha algunes dinàmiques que no tenen a veure amb la submissió a l’ordre jurídic de l’Estat espanyol. En primer lloc, la tasca de control del Govern. Aquesta és una feina que es vehicula, entre altres, a través de les preguntes escrites. La resposta a les quals per part de l’Executiu acostuma a ser una fugida d’estudi, amb algunes de les quals fugides es podria fer una antologia de diàlegs de sords.

En segon lloc, amb relació a tot el que s’aprova al Parlament més enllà de les lleis. Em refereixo a les anomenades propostes de resolució (que es debaten i es voten habitualment en les Comissions) i a les mocions (debatudes i votades al Ple). Si per una banda hi ha un grau escàs de compliment d’aquests textos, per l’altra proliferen inflacionàriament per omplir la fulla de serveis dels diputats i els grups.

Però sense un òrgan específic que vetlli pel compliment d’aquestes obligacions, o sense una memòria econòmica adjunta —ja que la qüestió pressupostària acostuma a ser el principal escull/excusa perquè el Govern no se senti vinculat— el que estem fent és parlamentarisme en el sentit pejoratiu del terme. I en canvi, els grups acostumen a registrar moltes resolucions i mocions; sovint apuntant a qüestions certament urgents o importants, però habitualment per donar resposta a les seves relacions clientelars. Donar sortida a una problemàtica aprovant un text amb tan poques probabilitats d’èxit (fins al punt que es torni a votar successives vegades per recordar-ho al Govern) desprestigia l’activitat parlamentària.

En una república, en canvi, cal prestigiar la tasca institucional en general i la parlamentària en particular. I no parlo de sous: ja des de la Comuna de París va quedar establert que el primer pas per posar les institucions al servei del poble era evitar la formació d’una elit funcionarial-política, i per això es van assimilar els salaris als de la classe treballadora i es van fer revocables els càrrecs.

Aquestes són petites observacions fetes en un breu període i sense voluntat sistemàtica. Però en la república cal un re-disseny de les institucions. I per fer-ho podríem començar, per cert, comptant amb la complicitat dels treballadors de la casa, coneixedors de quines són les dinàmiques més constructives i quines, en canvi, tan sols porten a l’autoreproducció de les elits polítiques, sense voluntat transformadora.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).