Llegint el reportatge de Víctor Maceda “La impossible foto possible” publicat en el número anterior d’EL TEMPS (1.752) em venen al cap diverses reflexions. Per exemple, que la política, “ciència i art de governar”, segons els diccionari, no sol lligar amb les matemàtiques. El Partit Popular i Mariano Rajoy governen a Madrid sense oposició amb 42 diputats per sota de la majoria absoluta i el més gran fracàs electoral del PSPV acabà amb Ximo Puig a la presidència de la Generalitat. Dues dades aparentment sense connexió que, no obstant això, estan més relacionades del que sembla.
El PSOE, segrestat políticament des de fa anys pels complexos i, sobretot, pels favors, els deutes, els compromisos i altres negocis inconfessables amb la banca, els grans empresaris i els gegants mediàtics, es comporta com un cadàver momificat davant un Rajoy que governa més plàcidament que l’Aznar dels 183 diputats de l’any 2000. Dia sí, dia també, Pedro Sánchez, aquell del “no és no”, s’abaixa els pantalons, posa la catifa roja al Govern dretà, li neteja les sabates i, si és necessari, s’oblida de tota aquella “indecència” de la corrupció que tant semblava alterar-lo durant l’estrèpit electoral.
El gir de Ferraz i dels seus satèl·lits autonòmics —on malauradament cal incloure les federacions dels Països Catalans— bé podria emmarcar-se en els tretze mesos i cinc dies que separen dues escenes políticament pertorbadores. Del 24 de setembre de 2016 al 29 d’octubre de 2017. De la Festa de la Rosa de Gavà a la manifestació per la unitat d’Espanya de Barcelona.
El PP i Rajoy governen sense majoria absoluta amb el silenci còmplice del PSOE; el PSPV calla i s’engoleix l’infrafinançament, el xantatge del FLA o el 155 ‘de facto’ al País Valencià
A Gavà, Miquel Iceta, el ballarí simpàtic, va canviar els acords de Queen per una súplica inflamada amb tocs dramaticoreligiosos al gran líder estatal. “¡Pedro, mantente firme! ¡Líbranos de Rajoy y del PP! ¡Líbranos de ellos! ¡Estamos a tu lado, estamos contigo! ¡Aguanta! ¡Resiste las presiones! ¡Intenta formar una mayoría progresista y de cambio! ¡España no puede permitirse cuatro años más de PP! ¡No! ¡Por Dios, no!”.
Tretze mesos i cinc dies després, la dopadaSocietat Civil Catalana va organitzar una manifestació unionista de bracet amb grupuscles ultradretans a la qual es van unir alegrement PP, Ciutadans... i PSC. Iceta, el mateix que suplicava alliberar-se de Rajoy, es va fer un selfie amb la plana major del PP català amb els ulls mig tancats pel sol, que no per la vergonya.
Amb les xifres a la mà, la majoria progressista que reclamava Iceta en to ploramiques seria possible. El PP i Rajoy tenen 134 diputats que, amb els 32 de Ciutadans, els 2 diputats d’UPN i els representants de Coalició Canària i Foro Astúries, sumen 170. A sis escons de la majoria absoluta. A l’altre cantó de l’hemicicle, en canvi, hi seuen el 84 diputats socialistes, els 67 de Podem i aliats, els 9 d’ERC, els 8 del PdeCAT, els 5 del PNB i els 4 de Compromís. Total, 177. Majoria absoluta. Ni tan sols calen els 2 diputats d’EH-Bildu o el de Nova Canàries que, per qüestions ben diferents, podrien fer certa nosa als estómacs delicats.
El PSC, però, ja no està en aquesta dinàmica. La va matar amb el selfie sinistre amb la plana major dels populars catalans. Però... i el PSPV? I Ximo Puig? Què en diuen? Doncs fan costat a Iceta en la seua carrera amb el Club del 155 i, sobre un canvi hipotètic de Govern estatal, silenci. Un d’aquells silencis que fan més soroll que els crits enfollits d’un cadàver polític a Gavà, posem per cas.
El PSPV, que convertí una collita escarransida de 23 diputats autonòmics en tota una presidència de la Generalitat gràcies al pacte de Govern amb Compromís i el suport negociat amb Podem, treia pit fa no res d’aquest acord. En presumien i somiaven d’exportar-lo a tot l’Estat. El País Valencià, abans exemple de corrupció i desgavell, era ara el model a seguir per bastir una majoria progressista al Congrés. Espanya “a la valenciana”, deien.
La realitat, però, és menys idíl·lica i molt tossuda. Amb el PP embolcallat en la bandera espanyola i amb Catalunya com a mordassa de l’oposició i excusa per a tot, Ferraz s’ha quedat paralitzat i ha contagiat el PSPV. Puig, en lloc de reivindicar un acord progressista al Congrés que posara fi al Govern de Rajoy, calla i s’ho engoleix tot plegat. També la perpetuació de l’infrafinançament, el xantatge permanent amb el FLA, el boicot al corredor mediterrani i la implantació d’un 155 de facto sobre la Generalitat Valenciana.
És el que passa quan hi ha un president feble que encara està pagant el suport a la perdedora Susana Díaz i amb prou feines manté l’equilibri dins del PSPV. O que nota cada dia més l’alè glaçat de Compromís al clatell. Al final, optes per callar, donar suport amb entusiasme al PSC, a Iceta i al Club del 155 i, finalment, agenollar-te vora Sánchez per posar la catifa roja al Govern de Rajoy.
I de la majoria progressista, l’Espanya plurinacional o alliberar-nos del PP, Ximo, Miquel, Pedro, si de cas, en parlem un altre dia...
