El gest i l’actitud

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La «peineta», la figura no retòrica d’enviar a pastar fang ensenyant el dit cor, sense equivalència clara en català (el lingüística Pol Capdet proposava la locució «fer la figa», que no és la correspondència exacta però té més gràcia que la traducció automàtica «fer la pinta»), és un gest groller, no massa reivindicable, que conté connotacions sodomítiques i, si filem prim, una mica homòfobes. Un clàssic de les discussions de trànsit. Un símbol de bronca antítesi del diàleg i la paraula. Mentiria si diguera que no l’he fet emprar alguna vegada, bàsicament dirigit a conductors de gama alta que pensen que la carretera és seua. No n'estic penedit, però tampoc és una cosa que confesse amb orgull. És un gest amb utilitats puntuals que, tanmateix, cal dosificar. 

Fa uns dies, però, descobrírem que una «peineta», feta amb un somriure des de les altures, dirigida a un grapat d’indesitjables, es pot convertir també en un gest suprem de dignitat. Supose que tothom ja és una mica al corrent: diumenge, un grupuscle d’odiadors professionals, atiats pel partit d’extrema dreta España 2000, tractaren de fer boicot a la cavalcada de les Magues de Gener que organitza la Societat Coral el Micalet pel centre de València. Un reedició de la festa de la infantesa que va tenir lloc a la ciutat l’any 1937 i que, des del principi, ha estat molt contestada per la dreta.

Un dels moments àlgids de la protesta intolerant i analfabeta es produí quan aquestes lluminàries, confonent una colla muixeranguera amb una colla de castellers i «La muixeranga» amb «Els segadors», entonaren el «Cara al sol» sense deixar d’insultar i tractar de desestabilitzar els muixeranguers, desitjant fins i tot la caiguda.

La resposta d’una jove muixeranguera fou, sense deixar de somriure, una «peineta» als ultres. Gest de ràbia continguda. Però també de dignitat, de menyspreu a la ignorància i la intolerància. Un gest d’autoafirmació. Una magnífica fotografia de Daniel García-Sala per a Diari La Veu va immortalitzar el moment. I va córrer per les xarxes com la pólvora com a símbol de resistència al feixisme.

Dies després es podia llegir que la imatge havia generat incomoditat entre alguns sectors muixeranguers que hagueren preferit ignorar la protesta ultra i no contestar-la amb una imatge grollera que porta camí de fer-se icònica i que conjuga malament amb un col·lectiu que propugna valors culturals i educatius. És una manera de veure-ho. Fer com si les coses no passaren és una de les moltes actituds possibles, però passen. I potser els ultres eren un grapat, però a grans trets, el pensament expressat és compartit per nodrides capes socials molt reactives a qualsevol expressió que escape als marges del que es considera «regionalismo bien entendido». Si Algemesí ja para molt lluny per aquests sectors, les muixerangues són part d'un altre planeta.

Potser toca canviar d’actitud, enterrar complexes, fer-hi front. No es tracta de regalar el protagonisme a l’extrema dreta, amplificant la protesta i fent-los d’altaveu -això, ben mirat, ja ho havien aconseguit des del moment que amenaçaren amb el boicot-, però gràcies a la repercussió de l'incident alguna gent ha pres consciència de la ignorància supina d’aquesta gent. De la seua miserable petitesa. En algun moment cal agafar aire i dir que ja hi ha prou. Deixar-los clar que no tenim por i que no ens intimidaran. De tant en tant cal alliberar pressió i desfogar-se. 

Potser el gest d’aquella xicota no fou el més elegant de la història. Potser no és la millor idea fer samarretes amb la fotografia. A mi no em veureu amb ella. Però em vaig sentir representat per l’actitud orgullosa que destil·lava, pel seu meravellós somriure irònic. Un dia és un dia.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.