S'han esfumat les setmanes de vida i treball davant la mar i hem tornat al poble, a la casa de sempre, a la rutina de sempre, amb la mar mig oblidada, guardada en un racó en penombra del cervell. Hem enllestit la faenada del trasllat i, abatut, m’he allargat al taller. De camí he sentit la pesantor de la repetició, de tots els anys iguals amuntonats, la sordidesa dels carrers, la manca d’aventura, de sorpresa i d’esperança. Dins del taller tot segueix com ho havia deixat: papers desordenats, pintures inacabades, pols pertot arreu i una taula de fusta amb corcó, rellotge de la mort. M’hauria agradat trobar algun d’aquests quadres acabat, algun dels meus personatges esperant-me per xarrar, algun cadàver, jo què sé. Deixe la cartera de pell damunt la taula i trac l’ordinador portàtil, l’estoreta, el ratolí. Ho munte a la taula on escric, dins d’un quarto on a penes arriben sorolls de fora. Engegue l’aparell, obric una plantilla i comence a escriure aquest text.
Davant meu, a la porta d’un armari hi ha dos gràfics adherits amb cel·lo. Un és l’horari setmanal dissenyat ara fa un any amb intenció d’aprofitar bé el temps. Una quimera. Cada any en faig un, il·lusionat, triant una bella tipografia i colors vius, contrastats, amb intenció que siga realista, que s’ajuste a les limitacions que tindré i a les que apareixen d’improvís. Sempre em quede curt, però, en les previsions, sempre esdevé un horari impossible. Només acabe complint estrictament la part d’assalariat, les hores fixes, inevitables, que em paguen. La resta, les que hauria de consagrar al treball creatiu, les incomplisc també estrictament. Un drama, perquè aquesta part és la que em dona sentit. Com cada setembre, tornaré a dissenyar l’horari, cada volta més bonic, i em tornaré a equivocar.
L’altre gràfic de la porta de l’armari abraça més temps. Tota una vida. Es tracta d’una quadrícula amb nou línies horitzontals i deu caselles per línia: els noranta anys de la suposada existència d’un individu. La trobí a Internet, la vaig imprimir i vaig pintar amb llapis verd les caselles dels anys que ja he viscut. Després vaig situar, en els anys corresponents, els títols dels llibres que he publicat. Si l’horari setmanal causa remordiments, aquest intimida. Els anys per viure —les caselles en blanc— minven ràpid, cada setembre en pinte una. M’he alçat i he pintat la d’enguany.
Em pregunte si podré complir l’horari pretès o si tornarà a ser una fantasia. Té sentit voler esprémer el temps, fer més coses? Per a què? I si férem només, dins del que és possible, el que ens agrada? No ho fem mai; sempre ens hem hagut de guanyar la vida. Intel·ligència artificial, ajuda’ns! Fes la nostra faena! Nosaltres, en canvi, volem llegir més poesia, caminar amb el gos pel camp, anar al teatre, conversar durant hores, escoltar, completa, la Missa en si menor de Bach, acabar de veure la filmografia de Kiarostami, viatjar sense programa i sense horaris… Viure, en definitiva. No es tractava d’això?
