El llenguatge que fan servir la majoria de polítics sovint és una mena de zombi retòric que no té vida ni va enlloc. Ple de mentides naturalitzades, de llocs comuns gastadíssims, de demagògia barata, de tòpics tumorals, d’apriorismes que no resistirien ni el més mínim contrast amb la realitat, de crosses tan precàries que ni la idea més vulgar i més prima no s’hi podria sostenir, el llenguatge de molts polítics té com a únics objectius generar molt de renou però no dir res, captar l’atenció dels mitjans bàsicament perquè no sigui captada pels seus rivals, i assegurar-se que el molí del dia a dia continua girant.
Naturalment, si el polític que parla així i que fa això forma part d’un partit poderós, gran o majoritari, que toca poder sovint i que té ben embridades les diverses hegemonies que regeixen la societat, la maniobra l’afavoreix. Al capdavall, les dinàmiques imperants —les inèrcies, els vents de les veritats oficials— van en la direcció que ell vol, per tant, en té prou amb no desbaratar les coses tal com són. En canvi, si el polític que parla així i fa això és d’un partit amb un poder escàs, petit o minoritari, amb un impacte electoral sempre molt relatiu i limitat, d’un partit que, a més, discuteix i va teòricament en contra de les diverses hegemonies imperants, la maniobra no només no l’afavoreix gens, sinó que el perjudica fatalment. És com tirar-se pedres damunt la pròpia teulada i celebrar que de moment la teulada aguanta, cada vegada té més esquerdes, però, visca, encara no s’ha esfondrat.
He pensat en tot això després d’escoltar i de llegir diverses declaracions recents de líders i representants de partits polítics antagònics. Antònia Roca, la nova consellera de Cultura i Patrimoni del Consell de Mallorca, que també és la nova vicepresidenta primera de la institució, va dir l’altre dia en una entrevista per a l’Última Hora de Balears que “la cultura no és ni de dretes ni d’esquerres”, que “és i ha de ser de tots”. És una declaració que només persegueix desactivar la cultura en la seva dimensió més frontal i antihegemònica, més transformadora o si més no més agitadora en termes ètics i sociopolítics. És una declaració que només vol i veu legítimes unes expressions creatives i culturals que no posin en dubte els poders establerts ni els discursos oficials i, en el cas de les Balears, que no corregeixin, i si pot ser accelerin, la galopant castellanització i desnacionalització de la societat balear. Dir que “la cultura és i ha de ser tots” és una manera barroerament cínica de dir que la cultura només pot ser com jo vull que sigui, com a mi m’interessa i em convé que sigui, una especialitat retòrica del Partit Popular, del qual Roca forma part.
Un altre cas particularment flagrant són els líders i representants polítics de tota espècie i pelatge que es declaren no-nacionalistes i que demonitzen el concepte a l’engròs, mentre afirmen que tots els nacionalismes són iguals i que ells són constitucionalistes (PP, PSOE, Vox) o bé internacionalistes (Podemos, els “nostres” sobiranistes d’esquerres). No cal ni dir que demonitzar i criminalitzar a l’engròs i sense distincions el nacionalisme l’únic que fas és legitimar i naturalitzar la jerarquia de nacionalismes que impera ara mateix, tant a l’interior d’un estat com l’espanyol com en el tauler d’escacs global.
