Ens ha envaït la intel·ligència artificial (IA) quan encara no hi ha consciència de com endreçar les xarxes socials i l’addicció a les pantalles. N’arriba una quan no ha passat el terrabastall cultural i polític de l’altra, ni l’hedonisme galopant que porta. La tecnologia s’infiltra a l’atmosfera com els satèl·lits que es veuen les nits d’agost buscant en va llàgrimes de Sant Llorenç. La tecnologia senyoreja el cel, s’incrusta en el paisatge i en la manera de mirar-lo. Ara, per mirar, hem de dur-la enganxada a la mà. A diferència del satèl·lit, que surarà en l’espai interestel·lar fins que algun extraterrestre decideixi recollir-lo o fins que hi hagi un accident, arran de terra la tecnologia ja té tota la nocivitat de la ferralla. Com d’habitud, es desplega abans la novetat que no pas el discurs humanístic, i no hi ha temps per posar-la en dubte, mesurar-ne els riscos i limitar l’arbitrarietat i la ferocitat del negoci.
Primer passa, doncs, la tecnologia i el negoci, i després, amb el temps i amb moltes tentines, arriba l’alerta sobre la seva toxicitat. Primer et posen el bolet al·lucinogen a taula i després demanen pel metge que t’hauria d’atendre. Ara es comencen a preguntar sobre la falta de concentració i el segrest de la capacitat crítica i de pensament, sobre l’alienació i el desarrelament. Que se sàpiga, però, la Generalitat catalana encara no ha començat a retirar els ordinadors portàtils de les aules, després que ho convertís en la mesura estrella per millorar el nivell educatiu. Fa feredat pensar com es pot estar condemnant criatures sanes. Un fill de nissaga de farmacèutics m’explicava fa poc que les drogues i les addiccions sempre van un pas per endavant de les farmàcies. Així passava als anys vuitanta, quan les cosien la picaresca i els atracaments de jonquis que s’havien de passar el mono. Ara la substància perseguida és etèria i gaudeix de bona premsa. Els poders públics li riuen les gràcies.
Els canvis introduïts per Musk a Twitter enforteixen el passar-s’hi hores i hores. La inquietant ics li dona un aire més totalitari. I altres xarxes —Instagram, TikTok...— prenen avantatge en la xuclamenta del temps i l’atenció. No cal anar als adolescents per fer-se preguntes: com és que s’ha normalitzat estar-se una hora abans d’anar a dormir veient vídeos a Twitter i Instagram i rient d’absurditats sense sentit? Alguns són gent formada, que llegia i deia coses interessants, i ara fa posts enginyosos a Instagram, hi exhibeix un hedonisme de Sensación de vivir i dissimula l’addicció, que és el que fa la majoria de la societat. Quin mal ha fet aquesta sèrie del diable dels noranta! Ni que sigui per inconscient col·lectiu, dècades després, s’imita Sensación de vivir. Hi ha qui s’hi sent com a casa, es comporta com un personatge més d’aquella colla d’adolescents avorribles. Tot és artificiós, en el sentit d’enganyós. I algunes escoles —escoles!— fan fer deures només en pantalla. I els mitjans de comunicació repliquen les polèmiques de xarxes. I alguna editorial tria autor depenent de com “està de xarxes”. El que s’haurien de plantejar és si val la pena editar depèn de qui veient com actua a xarxes. Dubto que algú ocupadíssim en el conreu narcisista tingui idees profundes per exposar en un llibre. I ara venen amb la intel·ligència artificial. Si no fos que la crea i la desboca la mà humana, encara voldríem tenir-hi una esperança.
