Tant de bo m’equivoqui, però crec que de moment l’amnistia ens l’haurem de pintar a l’oli. Si més no, no ho serà com a punt de partida d’una hipotètica investidura d’un conegut venedor de motos com és Pedro Sánchez. L’amnistia pels delictes suposadament comesos arran del referèndum del Primer d’Octubre només seria imaginable després d’un gran i excepcional pacte amb l’Estat, en què participessin els dos grans partits —potser amb la benedicció prèvia de l’exèrcit i la monarquia—, amb l’objectiu d’iniciar la negociació per a un referèndum pactat i vinculant per a ambdues parts. És a dir, després del reconeixement ple dels drets nacionals dels catalans.
Però, per què han estat possibles els indults i no ho hauria de ser l’amnistia? Arguments de tècnica jurídica a part i d’invocacions amb els ulls en blanc a la Constitució de 1978, la raó em sembla senzilla. Políticament, un indult és el perdó obtingut a discreció per qui ostenta el poder. És a dir, no tan sols no qüestiona la jerarquia de poder establert, sinó que la reforça. La condescendència és una eina de poder simbòlic poderosíssima. I s’utilitza precisament per a això: per aconseguir recordar qui té el poder arbitrari per donar-lo, i de passada obtenir l’agraïment de qui ha merescut tanta benevolència. I a fe de Déu que els qui van indultar als condemnats pel referèndum van aconseguir la resposta que buscaven en un suport previ i posterior “a cambio de nada”, que va dir aquell barrut.
És cert que els indults també van provocar recels incòmodes i crítiques irritades. Més en contra de Pedro Sánchez que dels indultats, com a part del combat partidista habitual. Les mentalitats més revengistes es podien sentir traïdes, però en cap cas no es posava en qüestió la comissió del delicte ni, en definitiva, la sacrosanta integritat territorial de l’Estat. I, a més, eren uns indults “revisables”, és a dir, condicionats a si no es feia prou bondat.
En canvi, una amnistia, políticament, és tota una altra cosa. Una amnistia és un començar de zero, esborrar el passat. En aquest sentit, planteja problemes tant al qui la legisla com a qui n’és beneficiari. Primer, hi ha la qüestió de si se’n beneficien tant víctimes com victimaris. També es comença de zero amb els de l ‘“a por ellos”? En segon lloc, hi ha la qüestió que ha plantejat Yolanda Díaz de si l’amnistia ha d’anar associada a un “no ho tornarem a fer”. I si fos que sí —ens tornaríem a acostar més a un indult que a una amnistia—, què és el que “no tornarien a fer” els de l’altra banda? No tornarien a fer un 155? No tornaran a tancar un parlament ni a convocar unes eleccions de legitimitat democràtica dubtosa? S’acabaria la guerra judicial? No hi hauria més “a por ellos”?
Per part de les víctimes de la repressió, l’independentisme català, la qüestió és que l’amnistia no pot ser mai la renúncia a uns objectius democràticament defensats. És a dir, no pot ser un punt final, sinó una condició prèvia per poder tornar a negociar el dret a l’autodeterminació, la negació sistemàtica del qual fou la raó que va conduir a la celebració del Primer d’Octubre. Ara bé, si el reconeixement d’aquest dret d’autodeterminació se seguís negant, l’amnistia no tindria cap interès polític de fons, més enllà del valor personal —que no és poca cosa— d’alleujar els qui han estat i són víctimes de la guerra judicial.
