L'elogi del monolingüisme

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Una societat és monolingüe quan la seua llengua és homicida»
Noam Chomsky

Fa unes setmanes la televisió pública francesa emetia un nou programa de suposat seguiment del procés independentista, aquest cop, centrant-se en el tema lingüístic. El títol, molt evocador: «Catalogne, la bataille des mots» només feia referència al model d'escola catalana, i se centrava en els casos de famílies que havien denunciat aquest model i demanaven més castellà pels seus fills. En els primers minuts, els tòpics s'acumulen: Zona rural, una escola preparant els Pastorets (insistint en en caràcter religiós i dient que se fan a totes les escoles de Catalunya), persones que parlen castellà amb accent català i una comparació increïble : «Us imagineu que a Bretanya, la majoria de classes se fessin en bretó, i només és fessin un grapat d'hores en francès?»

Us convido, si teniu sang freda i compreneu el francès a veure aquest reportatge que és un bon exemple del discurs que s'està transmetent a l'Estat francès sobre el moment històric que està vivint Catalunya. Però, a banda de voler donar una imatge «identitària» del procés d'independència català, el que demostra aquest reportatge és aquesta preocupació obsessiva a l'hexàgon pel monolingüisme. No només negant les llengües «regionals», sinó també mancant de respecte a les altres llengües parlades per la població que hi resideix.

Recordo que de petita estava convençuda que quan parlava en català amb la meua mare, segons on estiguéssim, ningú m'entendria. No hi havia cap explicació racional a aquesta sensació que vaig tenir durant temps, que em feia sentir que  érem els únics que parlàvem una altra llengua que el francès, quan teníem un entorn familiar i d'amistats clarament bilingüe i catalanoparlant. Però havia mamat tant que en l'entorn quotidià, la llengua de comunicació «normal» era el francès que quan sortia de l'entorn proper, per a mi tot era francès. Com vaig sentir dir a la Carme Junyent, en la presentació del llibre del Joan-Lluís LluísEl navegant, per mi saber una llengua diferent me donava el super poder de ser invisible.

A poc, a poc, com tots els que parlem més d'una llengua i alguna de les quals no és majoritària en l'entorn immediat, vas aprenent el lloc de cada llengua en el teu entorn.
Però aquesta evolució que fem els que parlem una llengua minoritzada és més complicada pels monolingües. Per això fa temps, a un autobús de Barcelona unes francòfones criticaren la meua forma de vestir, sense pensar ni un segon, que abans d'arribar a la meua parada, els hi contestaria en la seua llengua.

Avui, ja no parlo mai català com si no m'entengués ningú, però l'Estat francès es continua comportant, no només com si el francès fos l’única llengua, sinó sobretot com si fos l’única llengua tolerable.

Evidentment, com és ben sabut això se nota en les administracions monolingües, i en el tracte que reben les llengües dites regionals. Però no només. Cada dia és més sorprenent com se tracten també les altres llengües, les dels migrants. I en particular, l'àrab.

A l'escola, espai per formar-se i compartir, perseguir les llengües ha esdevingut una pràctica que per molt que ja no estigui institucionalitzada és una quotidianitat. Evidentment molts professors utilitzen les llengües maternes dels alumnes per ajudar a progressar la classe i obrir portes. Però molts altres se senten profundament atacats per la riquesa lingüística dels seus alumnes. Prohibit utilitzar altres llengües que el francès. Per por, per por de no comprendre. Per por del que se pugui dir. Per por de ser insultat. Fins i tot, a escoles primàries s'ha exercit la prohibició de parlar altres llengües a l'hora del pati. I jo, recordo com a la meua escola, on la majoria tenia el francès com a llengua materna, sense cap prohibició, ens van ensenyar a jugar en català. I penso que alguna cosa, s'està fent malament.

Perquè prohibint certes llengües o simplement ignorant-les o menyspreant-les, es crea una jerarquia entre llengües i també entre orígens i recorreguts de les persones. Un migrant originari de Marroc que ha viscut a Barcelona i ara viu a Perpinyà, no és valorat com a poliglota. Perquè les seues llengües són les dels migrants. Àrab, català, castellà, francès. En canvi, passaria el mateix, amb una persona d'origen anglès que ha viscut a Holanda?

I aquest model escolar, aquest model estatal i per tant, aquest model de societat que elogien el monolingüisme és el que critica el model de l'escola catalana. Amb un reportatge de bombo i plateret al prime time de la televisió pública. Fa falta afegir res més?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.