Ara és l’hora... de passar comptes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És una evidència: les eleccions posen cadascú al seu lloc. Una setmana després i amb la carn d’olla païda, és un bon moment de fer un primer balanç.

Sens dubte, els primers comptes els hem de passar amb el poble de Catalunya. La gràcia del procés polític que viu aquest país és que és com una partida de pòquer entre els mateixos polítics independentistes i llurs votants. Cada cop que les antigues maquinàries dels partits catalans creuen que el poble de Catalunya finalment defallirà i es rendirà –i això els permetrà de pactar amb l’elit espanyola un millor status–, el poble de Catalunya dobla l’aposta i envia els polítics catalans a una casella de major risc i responsabilitat. ¿En quants països europeus es dinamita una autonomia regional per risc de secessió, es convoquen eleccions il·legítimes enmig d’un clima d’amenaces de violència, d’intervenció militar i de xantatge econòmic i empresarial; i el poble d’aquell territori torna a votar els mateixos partits independentistes que, segons el relat oficial, han estat els causants de tot aquell caos? A mi em sembla que aquest element no només no ha estat prou posat en valor pels partits unionistes, sinó tampoc pels mateixos dirigents independentistes. Sí, han celebrat la victòria, esclar. Però potser no han tingut prou present que, de la mateixa manera que el poble de Catalunya els ha tornat a donar el poder contra tot pronòstic europeu, el poble de Catalunya els sotmetrà al més dur i estricte dels judicis si se sent traït, si l’enganyen.  

En segon lloc, és hora que algú d’ERC assumeixi alguna responsabilitat, per mínima que fóra. Atrapats en les velles rancúnies entre republicans i convergents que tenen com a colofó els recels de Junqueras envers el president Puigdemont –arran del trauma no resolt que el professor d’història encara arrossega de l’època d’en Mas i el 9-N–, fa un mes i mig la direcció d’Esquerra ja es veia presidint la Generalitat. Certament, en aquesta campanya electoral, hem viscut moments d’una veritable putrefacció moral i política, com en Borrell parlant de desinfectar Catalunya. Però també hi ha hagut massa escenetes tristament memorables, malauradament protagonitzades per una part dels correligionaris d’ERC. No tinc paraules fines per adjectivar el dia en què, en plena campanya d’unes eleccions il·legítimes que han dut mig govern a l’exili i l’altre a la presó, la senyora Rovira va manifestar sentir-se en condicions de presidir la nova Generalitat. O sia, ens havien fotut el poc govern que teníem, i ella ja pensava en qui posaria de cap de gabinet de Presidència. Tampoc no tinc mots per descriure l’intent de punyalada de Junqueras a Puigdemont afirmant que ell és a la presó perquè “dóna la cara”, “no s’amaga” i és “conseqüent amb els seus actes”. Algú li hauria pogut recordar que la cap de llista d’ERC per Lleida, Meritxell Serret, i el candidat per Barcelona pel mateix partit, Toni Comín, encara avui són a Brussel·les –com és normal, naturalment. Siguem clars: a mi em sembla que si el vicepresident Junqueras és a la presó és, senzillament, perquè hi devia haver cert savi llest que va creure que el partit podria obtenir excel·lents rèdits electorals pel fet de tenir el cap de llista a la presó. L’estratègia no ha acabat de sortir bé, bàsicament perquè el llautó era tan gegantí que tothom l’ha vist. El poble de Catalunya és tenaç i tossut com una mula, però no pas ruc.

Si canviem de terç, els resultats del 21-D també haurien de fer assumir algunes responsabilitats a Ca n’Iceta. És curiós que tothom hagi comprat acríticament la suposada “recuperació” electoral del PSC en aquests comicis, per molt minsa que sia. Sobre el paper els socialistes han guanyat un diputat. La realitat, tanmateix, és que el PSC, com a tal, continuarà tenint exactament els mateixos diputats que va tenir durant la legislatura anterior perquè el tretzè diputat obtingut per Barcelona és, de fet, d’Units per avançar, la marca dels ex-Unió que permetrà a Ramon Espadaler tornar a estar donat d’alta de la Seguretat Social. 

I finalment, el president. Ara és l’hora que el president Puigdemont demostri que assumeix les seves promeses electorals fins a les darreres conseqüències. Tot el que no sigui el retorn físic i mental del president al Cap i Casal, tot el que no sigui la seva promesa d’entrar al Palau de la Generalitat a governar com a president, conjuntament amb la resta del Govern legítim, serà un engany colossal. Si Puigdemont no torna, i pretén ésser investit i governar des de Brussel·les –o des de Perpinyà–, serà una estafa. Si Puigdemont no torna i renuncia a la Presidència, serà un acte de covardia major que abandonar la Generalitat el 29 d’octubre passat. Si Puigdemont torna i es deixa capturar per la il·legítima policia espanyola, serà una derrota difícilment comprensible. Puigdemont va acceptar les eleccions imposades en lloc de defensar la República per, suposadament, l’amenaça d’una violència desenfrenada de l’Estat espanyol contra la població que pretengués defensar les institucions republicanes. A l’octubre passat, Puigdemont va manifestar des de Brussel·les que no volia exposar els seus conciutadans a una altra onada de violència. Ironies de la vida, si Puigdemont vol ser fidel i lleial al seu poble, ha d’assumir que ara l’amenaça de violència exacerbada que caurà contra la població no serà pas per defensar la llibertat de Catalunya, sinó, directament, per defensar la seva llibertat, la llibertat del president. Encara un cop, el poble de Catalunya dobla l’aposta. Fa dos mesos, l’argument de Puigdemont per evitar la violència de l’Estat podia ésser que la ciutadania no estava psicològicament preparada per a tal envit. Ara, ja no som aquí. L’escenari violent ha estat posat sobre la taula manta vegada per uns i altres i, malgrat tot, el poble ha dit que endavant. Doncs, president, la qüestió sembla clara: doble o res.

Filòleg i occitanista

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.