L’empremta de l’asfalt és implacable amb el territori. Les cicatrius en nom del progrés fragmenten, deterioren i banalitzen el paisatge —patrimoni històric i natural— amb l’aspiració de la modernitat, de les comunicacions més veloces i d’un dubtós enriquiment com a societat. Mentre la normativa ambiental incrementa els llindars per evitar la contaminació i fenòmens com ara el canvi climàtic mantenen el seu protagonisme social, la qualitat paisatgística ha quedat a l’ombra del focus polític i mediàtic.
L’intel·lectual d’Alcoi Romà de la Calle va ser nomenat honoris causa per la Universitat Jaume I fa poques setmanes. En el seu brillant discurs reivindicava les relacions de l’art, l’estètica i la poètica, amb els seus propis llenguatges. I recordava una vella aspiració de base seua: “Que l’estètica ens apropara a les poètiques dels artistes contemporanis, al seu concepte d’art, al seu programa d’acció, al seu ideal d’art vigent”, en paraules del catedràtic emèrit d’estètica i teoria de l’art de la Universitat de València. Molts dels seus arguments es podrien traslladar a la conservació dels paisatges, on seria desitjable que confluïren l’art, l’estètica, la poètica, i alhora l’ètica, per fomentar un territori viu i harmònic. Però també, paisatges heterogenis i singulars, respectuosos amb el llegat del passat, capaços de mantindre els seus referents i valors, tant tangibles com intangibles: ecològics, històrics, estètics, socials, productius, simbòlics i identitaris, com defensa el decàleg de qualitat paisatgística promogut des de l’Observatori Català del Paisatge i la normativa autonòmica en aquesta matèria.
El paisatge és patrimoni i identitat, modelats per factors naturals i culturals. La seua riquesa i conservació aporta qualitat de vida, de fet, el Conveni Europeu del Paisatge, aprovat pel Consell d’Europa l’any 2000, és definit com “un element essencial per al benestar individual i social”. Aquest document acordat a Florència instava les administracions comunitàries a posar en marxa polítiques de preservació, millora i gestió paisatgística.
La Generalitat Valenciana va agafar cert avantatge amb la Llei d’Ordenació del Territori i Protecció del Paisatge el juliol de 2004, i va incorporar instruments paisatgístics, com ara els estudis de paisatge o les normes d’integració d’aquest recurs per a la planificació territorial i urbanística. El novembre del mateix any es va constituir l’Observatori Català del Paisatge, sota la direcció del catedràtic de Geografia Humana Joan Nogué, com a organisme assessor de l’administració autonòmica. Amb posterioritat, el Reglament de Paisatge Valencià es va validar el 2006 i preveia, entre altres actuacions, l’elaboració del Pla d’Acció Territorial d’abast autonòmic. Per la seua banda, la Llei catalana de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge va entrar en vigor el juny de 2005.
Passada una dècada, l’Observatori Català el Paisatge, amb seu a Olot, avui dirigit per Pere Sala, ha esdevingut un referent a nivell europeu i internacional. La seua obra magna, Els catàlegs de paisatge de Catalunya. Metodologia. En total, s’hi han descrit 135 unitats paisatgístiques, obtingudes a través de l’anàlisi de múltiples factors i la seua interacció, consultes públiques i processos de participació ciutadana, i s’han aglutinat en set catàlegs, els quals han representat “un gran esforç d’innovació i d’imaginació a l’hora d’identificar, interpretar i representar cartogràficament elements, valors i dinàmiques dels paisatges”, argumentava Nogué.
El paisatge valencià es dilueix en l’Àrea de planificació territorial i infraestructura verda de la Conselleria d’Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori, mentre sobresurten iniciatives interessants com ara el projecte liderat per l’Agència Valenciana de Turisme, sota la direcció de Francesc Colomer. Es tracta de l’estudi encarregat a la Universitat de València per identificar un centenar de paisatges turístics, valuosos i valorats, coordinat pel catedràtic de geografia i vicerector de Projecció Territorial, Jorge Hermosilla.
A més de la normativa i la recerca, resulta imprescindible escoltar la societat mitjançant processos participatius a fi d’implicar tothom en la cura del territori. “La implicació ciutadana en la gestió i ordenació del seu paisatge és fonamental”, indica Peres Sala, qui destaca iniciatives per pensar models de futur com ara el Pla de Paisatge Transfronterer de la Cerdanya, la Carta del Paisatge del Lluçanès, el Consorci dels Aspres a l’Alt Empordà o el Pla de Paisatge de Cervera, “on els agents i els ciutadans —segons Sala— assumeixen compromisos, mentre naixen noves formes de governança”. Altrament, els paisatges esdevenen sòls apedaçats, superfícies de terreny sense valor, contaminats, homogenis, repetits, prescindibles.
