Ara que les criatures han tornat a escola i que comença a baixar la calor, vorem com els parcs i jardins dels nostres pobles i ciutats tornen a omplir-se de xiquets i xiquetes cridaners i desaforats que inunden el poc, poquíssim, espai públic dissenyat per a ells: és a dir, les zones de jocs infantils dels parcs. A la força, les famílies que recollim els fills del col·le a les 17 h, ens veiem abocades a passar llargues estones en els parcs si no volem tancar-los a casa tota la vesprada o dur-los cada dia a una extraescolar diferent.
Els parcs infantils no són, o no haurien de ser, només un lloc on les criatures socialitzen i les famílies respirem. En un moment evolutiu en què necessiten activitat constant, els jocs infantils dels parcs són una boníssima opció per al desenvolupament físic i cognitiu. Cada vegada més ajuntaments aposten per anar substituint les instal·lacions més tradicionals per unes altres recomanades per professionals de l’educació i la psicologia infantil que mantenen els menuts en continu moviment, en interacció i que estimulen la part motora i el joc simbòlic: piràmides de corda, tirolines, zones d’escalada i d’equilibri o espais d’arena i aigua.
Lamente que a Alacant, la ciutat que he triat per criar el meu fill, la recent remodelació del mobiliari urbà i la millora de l’accessibilitat no s’haja aprofitat per instal·lar aquesta tipologia de jocs infantils, sinó més aïna al contrari: s’han eliminat les instal·lacions per penjar-se i per escalar d’algunes places i s’han substituït per gronxadors i tobogans que no propicien la interacció ni el moviment lliure. Tampoc s’ha aprofitat l’avinentesa per introduir instal·lacions inclusives i accessibles; ni, evidentment, que compten amb zones d’ombratge ni equipament per a les famílies. Una oportunitat perduda per haver omplert els barris d’espais que abracen i situar-nos al capdavant de les ciutats europees cuidadores que posen els seus veïns i veïnes més menuts al centre de les polítiques.
Però més enllà dels parcs amb jocs infantils hi ha infinitat d’actuacions que no suposarien una gran despesa i que ajudarien que les criatures de primera infantesa pogueren desplaçar-se d’un lloc a un altre amb la calma que els caracteritza, jugar mentre caminen o allargar el temps fora de casa. Actuacions que ja s’estan duent a terme a moltes ciutats del nostre entorn, que suposen una oportunitat per entendre la ciutat com un espai d’aprenentatge i que fan dialogar el teixit educatiu i social dels barris amb l’Administració local i les universitats. És tan senzill i tan complex com pensar la ciutat dissenyant rutes segures i netes de casa a l’escola, connectant els centres educatius amb grans zones públiques; convertir carrers en zones de vianants o tallar-los durant certes hores al dia amb instal·lacions multifuncionals de diverses formes i colors, o dissenyar àrees comunes amb jocs en els edificis públics o espais per a horts urbans adaptats als menuts.
La necessitat de jugar és igual d’important que la d’alimentar-se, estudiar, estimar o tindre salut. Adequar les ciutats a les necessitats dels infants està esdevenint ja una urgència que propiciarà mantindre les criatures allunyades de les pantalles, dels espais tancats i de la pressa que ens engoleix els adults. Una ciutat per a les criatures és una ciutat per a tothom.
