Ara que m’apropo a l’edat de cuidar els petits i l’edat de cuidar els grans, entenc que el patriarcat hagi esquivat les cures més que les bales. La cura consisteix a sostenir la vida perquè sí, de vegades sense cap objectiu ulterior. Treu temps al repòs, la diversió i l’intel·lecte: com que avorreix i esgota, és enemiga de l’egoisme primari. A diferència de la cura dels petits, la dels grans no guarda ni el consol del món que vindrà. És només espera, i la certesa, quan els menysprees, que aviat veuràs la mateixa llum al final del túnel.
Fa uns dies, la Mònica Bernabé publicava un reportatge a l’Ara a una residència de gent gran a Barcelona. Pacients bruts i sense res a l’estómac durant hores. Em va fer pensar en les notícies que he llegit a la premsa local romanesa. Dos mesos enrere es va destapar que un parell d’associacions propietàries d’asils captaven subvencions, pensions de jubilació i cases d’ancians i de malalts crònics. Es quedaven els diners i tenien els usuaris apilats en lliteres i desatesos. Als que podien alçar-se se’ls havia vist fora del recinte amb la mà estesa, perquè no els alimentaven. Quan vaig llegir que la corresponsal històrica a l’Afganistan s’havia infiltrat en una residència per a gent gran, vaig pensar que, més o menys corrupció a banda, som davant d’un problema de base.
D’avis, com de nens, sempre n’hi ha de nous, i ara per ara tenim més gent gran que criatures. El pitjor de cuidar els grans és que no s’acaba fins que es moren, sempre massa tard o quan ens falta poc per convertir-nos en el que ells són ara. Ocupar-se dels avis és fer que la mort els arribi amb placidesa, i de fet ni tan sols és això. El truc consisteix a tenir-los nets, sense que la pudor dels orins ens horroritzi massa, però ningú cuida dels febles sense recompenses. I tots els diners del món no tornen el temps perdut darrere els bolquers usats que l’àvia escampa per la casa. He vist, per uns instants, un pubis més pelat que la meva aixella mentre ella es rentava com podia asseguda al bidet. La similitud entre la proximitat del naixement i la proximitat a la mort és gairebé divina,
Com que no es veu ni s’ensuma, l’’ànima dels vells no ha de preocupar-nos. En qualsevol cas, tampoc podem salvar-los. Però sabem, i això d’alguna manera, si hi pensem, ens pesa, que sí que podríem netejar-los i atendre’ls, escoltar-los malgrat la demència, fins i tot mirar de reconfortar-los. La cura de la gent gran només es pot fer des d’una tipologia molt radical d’afecte o bé s’ha de pagar molt bé i ningú té interès a pagar-ho: d’aquí la falta de personal a les residències d’Espanya i de Romania, i, sospito, a les de tants altres llocs.
Sense un motor pel qual el sacrifici de la satisfacció pròpia valgui la pena —la redempció posterior, la continuïtat d’una comunitat concreta i el respecte generalitzat—, les cures perden l’aura que tenien. Egoistes com tendim a ser i desproveïts d’una obligatorietat moral ferma més enllà de la pecuniària o vagament ambiciosa, la cura dels vulnerables xoca contra nosaltres. Per això cuidar-los o bé és caríssim o bé ens és impossible. Parlo per mi, perquè he sentit que amb els grans no podria fer-ho. Hem desaprès de bon grat la redempció per la via del sacrifici, però ens ha quedat això per resoldre.
