La qüestió de la doble denominació d’allò que, eufemísticament, anomenem la nostra llengua ens ha tornat a posar a l’epicentre d’un debat que crèiem ingènuament superat. La proposta de parlar oficialment de català-valencià —o valencià-català, atès que superar un conflicte sol esdevenir la porta d’entrada a un de nou— ha esperonat batalles antigues i, pitjor encara, ha eixamplat l’esquerda oberta al si del valencianisme polític.
Seré sincer: jo, personalment, en el meu “soliloqui solipsista per a veu sola solista”, que diria Raimon, no necessite cap doble denominació i, a més, hi veig una font de problemes futurs. Ara bé, “l’acompanyament subtil” amb què Raimon completava la declaració d’individualitat musical obliga a pensar un poc més enllà de les fronteres personals. De fet, quan pense, parle i escric, cosa que acostume a fer en català —o en valencià, que tant hi fa—, faig servir ambdós termes d’una manera natural i espontània, sense cap més criteri que, potser, l’apetència personal del moment o el públic objectiu del text. Hi veig dos sinònims quasi perfectes que, si més no, marquen un matís de connexió íntima —en el cas de valencià— o d’abast més general —pel que fa a català. Res, però, sistemàtic.
Però jo soc jo. I no soc tu. Ni molt menys aquell de més enllà, que no em llegirà mai. Hi ha una remor evident dins de “l’acompanyament subtil” d’una part del valencianisme que reivindica la doble denominació com una necessitat roent del País Valencià. I no es pot negar que la nomatofòbia —'aversió pregona contra un nom'— cap al terme català és una malaltia, enutjosa i crònica, de molts valencians i valencianes. Un absurd, sí, però real i palpable.
Oficialitzar una doble denominació per a la nostra llengua seria sumar una anomalia més a la nostra història com a poble i, a més, possiblement, no resoldrà el problema de manera definitiva. Tanmateix, resulta inqüestionable que el debat existeix —i no parle del debat artificial secessionista que alimenta la dreta espanyola—, sinó de les postures diverses al si del valencianisme-catalanisme. Aquesta dissensió interna, per si mateixa, obliga a fer un pensament reposat sobre la qüestió, tot i la peresa-mandra que puga generar. Un debat, en tot cas, que també ha d’estar regit per una altra doble denominació: trellat-seny.
Llengües amb més d’un glotònim hi ha a cabassos —neerlandès i flamenc, romanès i moldau, rutè i ucraïnès, való i francès...— i totes responen a fets polítics que tenen a veure amb fronteres i conflictes nacionals. El quartet serbi, croat, bosnià i montenegrí ho explica tot sol. I gairebé sempre hi ha un glotònim que, en l’àmbit acadèmic i internacional, adopta un paper principal que amalgama la llista diversa d’autoglotònims.
En la nostra llengua, aquest paper recau sobre el terme català per raons històriques i filològiques, tot i que ara semble insuficient. Potser la institucionalització de català-valencià siga una necessitat urgent, tot i l’escepticisme que hom té sobre la capacitat d’aquesta fórmula per a superar el debat endèmic. El pas següent dels qui odien la llengua serà rebentar la part bona de la història, és a dir, la vinculació oficial dels termes català-valencià com allò que realment són: una sola realitat. I, aleshores, una resposta ferma, compacta i única del valencianisme-catalanisme serà, literalment, vital.
