El resultat del 21D només ha deixat les coses al seu lloc. Que no és poc. Catalunya reafirmant-se i l’Estat ignorant que té un problema de dimensions catastròfiques. Rajoy, en la seua línia, sembla no haver-se immutat massa del resultat. Arrimadas assenyala que com que l’independentisme ha perdut dos escons, doncs que no se n’ha de parlar més. I ja està. No és que no entenguen res: és que no volen fer-ho. Els hi va bé, així.
A aquestes alçades, l’independentisme ja sap que no trobarà interlocutors dins de l’Estat. La bombolla que s’han creat és estrambòtica, però els serveix. Els mitjans estatals destaquen, sobretot, que el partit més votat és el que ells van impulsar. Alguns editorials es curen en salut i venen a dir que la "intoxicació" generada durant 30 anys no es pot desfer en 40 dies de campanya electoral. Etc. L’Estat no té cap interès a reconèixer que té un problema, perquè ja li va bé, malgrat tot. El partit del Govern espanyol aprofita el conflicte per traure vots en la resta del territori. Quan pateix una patacada, ho ignora com si no passara res. Molts han assenyalat la situació debilitada de Rajoy davant l’auge de Ciutadans i la caiguda del seu partit. Però és difícil imaginar que el president del Govern espanyol no sobrevisca a aquesta situació. Ell mateix ha estat capaç d’imposar-se a l’aznarisme i a corrents interns que el tractaven de desbancar quan el culpaven de perdre dues eleccions seguides contra un dels antics grans mals de cap del PP: José Luis Rodríguez Zapatero.
El president del Govern espanyol té raons per sentir-se fort i l’Estat té tot un aparell al darrere que l’utilitza perquè semble que tenen la raó. L’argument de la legalitat continuarà imperant com si aquesta no poguera canviar mai. Les lleis que no agraden a l’executiu seran derogades i la situació continuarà sent irrespirable no només per a Catalunya, sinó per a qualsevol comunitat amb un govern alternatiu, tal com passa amb el País Valencià i les Illes. I mentrestant, Europa continuarà callant, segurament, tal com ha fet fins ara.
Arribats a aquest punt, només falta per saber quina és la via que li queda a l’independentisme. Possiblement la unilateralitat es veuria qüestionada pel fet que els partits que aposten per un nou Estat no han arribat al 50,01% dels vots nominals. Però també és cert que Catalunya ha donat arguments de sobra perquè canvien les relacions amb l’Estat. Perquè almenys, d’una manera o d’una altra, hi haja un diàleg que desencalle aquesta situació. Però l’Estat no ho permetrà. Tal com va dir un dia l’historiador Joan B. Culla, "en la política nacionalista espanyola, negociar és de fenicis, de semites, de jueus. Prefereixen perdre una guerra amb el cap ben alt –Flandes, Cuba, Filipines– que arribar a una solució consensuada".
Com que aquesta tesi és la que fins ara s’ha complert, l’independentisme haurà de trobar la seua fórmula per ser coherent amb els seus objectius. Potser la unilateralitat cap a un nou Estat no està al 100% justificada pels resultats electorals. Però l’Estat s’entesta a donar raons perquè aquesta siga l’única via d’eixida possible. Que ningú compte, en tot cas, amb un canvi d’actitud dels qui fins ara no han volgut entendre res. Ignorar els problemes sol ser més còmode que assumir-los i solucionar-los. L’Estat, segur, es mantindrà en aquesta línia. I tal com deia un anunci electoral, "totes les lluites per la sobirania són i han estat unilaterals quan a l'altra banda ningú no estava disposat a cedir els drets que es reivindicaven".
