Em pregunte si té sentit pintar, encara. Pintar amb pinzell, sobre un llenç, una taula de fusta, un cartó, pintar com s’ha fet sempre des del paleolític fins fa uns pocs lustres, fins que el material de les arts plàstiques oficials, promogudes per revistes, museus i galeries, ha canviat i ha passat a ser qualsevol tipus d’objectes acompanyats de vídeos, projeccions i textos, obres basades molt més en el missatge, en el concepte, que no en l’estètica, o basades en una estètica que se m’escapa. N’hi ha excepcions, és clar, però en general aquest nou academicisme que ompli sales i facultats de Belles Arts m’avorreix. I ja em sap greu, perquè, després de tanta visita decebedora, he perdut l’hàbit, que tant m’agradava, d’anar a exposicions. Unes obres basades sobretot en el contingut, si el contingut és ingenu o previsible, aporten poc, i moltes venen a descobrir-nos, a revelar-nos, la sopa d’all. Missatges, a més, d’intenció política, moralista: volen arreglar el món. Santa innocència! Quan, al llarg de la història, l’art ha resolt injustícies? Quan ha reduït desigualtats? Ni tan sols una obra eminent i universalment difosa com Guernica, de Picasso, ha modificat un àtom de l’statu quo.
A penes visite galeries i a penes vaig a exposicions temporals de museus. Quan hi he anat, però, hi havia quatre gats o ningú. No soc l’únic desencantat. On sí que hi ha gent és als museus emblemàtics, que entren dins el circuit turístic prescrit pels organitzadors de viatges i excursions, i a les exposicions d’artistes hiperconsagrats. Una visita al Louvre, al Prado o al Guggenheim és esport de risc, pots rebre colzades o xafons sense esperar disculpes, i, el que és pitjor, no hi vas a poder gaudir de l’art amb la calma i el silenci necessaris. Per sort, gràcies que els ramats van de bòlit i només es poden permetre un piscolabis d’art, hi ha museus de segona línia no tan coneguts, fora de circuit, que són un goig.
En un món en què les imatges poden ser vistes, via pantalla, per milions d’individus, té sentit fer quadres que vagen a parar al dormitori o al despatx d’un habitatge particular? Pintures que només veurà una família i els pocs amics que els visiten? Paga la pena el temps, la reflexió i el treball que exigeix una bona pintura per a una fi tan constreta? Una obra es pot reproduir en pantalla, és clar, però en la reproducció es perd gran part del valor: ni el format, ni la textura, ni el color són els mateixos que ha decidit l’artista; ni la disposició de l’espectador, ni l’entorn de l’obra, són els més propicis. A través de la pantalla no es veu l’art, sinó una reducció de l’art.
Té sentit pintar quadres, encara? Quan dibuixe, quan pinte, tinc la sensació de qui juga, tancat al taller, a un solitari. Tot i la satisfacció que sent mentre faig i, més encara, quan acabe una obra, note que el món va per un altre costat.
