El 28 d’agost la Mesa del Congrés acceptava la creació dels grups parlamentaris de Junts i d’ERC. Segons el Reglament cap dels dos no era possible, ja que no havien aconseguit arribar al 15% dels vots en totes les circumscripcions on es van presentar el 23 de juliol. Mercès una interpretació generosa, es va considerar que Junts i ERC superaven el llindar exigit. La cessió temporal de quatre diputats i diputades del PSC i dos d’En Comú Podem ho va fer factible.
La situació dona peu a la broma fàcil: Junts aconsegueix grup gràcies al “partit del 155” i Rufián gràcies a Yolanda Díaz, que li feia “més por que Abascal”. Però més enllà de la ironia, es tracta d’un fet positiu derivat dels acords per conformar la Mesa del Congrés i que permet que dos partits catalans disposin de més visibilitat política i majors recursos econòmics. Aquesta és l’única contrapartida que ERC i Junts ja han aconseguit pel suport a Francina Armengol. Els altres acords s’aniran aplicant progressivament. Ara seria el moment de modificar els Reglaments del Congrés i el Senat flexibilitzant la constitució de grups sense haver de recórrer a maniobres forçades.
Resta, però, el més difícil: després que Nuñez Feijóo s’estavelli contra la realitat, arribarà el torn de Pedro Sánchez. Un element comença a obrir-se pas com a desllorigador inicial, encara que no suficient, de la seva investidura: l’amnistia. El maig de 2018, governant encara Rajoy, tot i que ningú no en volia sentir parlar, l’actual portaveu de Sumar, l’eurodiputat Ernest Urtasun, i jo mateix vam publicar un article a La Vanguardia titulat “Negociació política i amnistia” que la proposava. Segons les organitzacions independentistes aquesta figura significava reconèixer que s’havia comès un delicte abans que el Tribunal Suprem no dictés sentència en un judici que veien com una gran oportunitat de mobilitzar la ciutadania. Greu error, perquè l’amnistia no requereix que s’hagin jutjat els fets. Finalment, Jaume Asens i d’altres diputats van aconseguir els indults i la reforma del Codi Penal. Ara toca obrir una nova etapa, necessària més enllà de l’aritmètica parlamentària actual.
Puigdemont té l’enorme responsabilitat de negociar l’amnistia no per a ell sinó per a tots els independentistes encausats o condemnats. La seva casual posició de força (malgrat el pobre 11’1% de vots) és una arma de doble tall: part del seu electorat no li perdonaria que renunciés a l’amnistia i donés una segona oportunitat a PP i Vox. En sentit contrari, el pacte facilitaria l’aparició de la candidatura propiciada per l’ANC; però Puigdemont sap que aquesta llista existirà faci el que faci. Per això el 5 de setembre es va obrir a una negociació que va qualificar encertadament d’històrica, insistint en el reconeixement de Catalunya com a nació. Paradoxalment va reproduir conceptes del Pacte Nacional pel Referèndum que ell va enterrar el juny de 2017. Junts ha comès, però, l’equivocació d’intentar incloure Laura Borràs dins l’amnistia, oferint a la resta de partits, si hi ha eleccions, l’argument que aquesta proposta la va fer impossible.
Ara cal valentia i intel·ligència: la que han demostrat el lehendakari Urkullu amb la seva proposta territorial i Yolanda Díaz reunint-se amb Puigdemont. Que les pors del PSOE i la subhasta entre Junts i ERC no malmetin l’esperança.
