Les negociacions per garantir la governabilitat d’Espanya posen a la llum, de nou, un jugadamestrisme màgic. Descobrir el Sant Grial, a la vegada que retorna l’obsessió dels altaveus dels de la província de Brabant Baló contra els seus veritables rivals polítics. No és el PSOE. Tampoc la dreta o la seva extrema, sinó els republicans. Un ja no sap si ens tenen per tòtils o senzillament és que de debò interioritzen que tot allò que fan i diuen sempre és per Catalunya, mentre la resta és contra Catalunya. Tracten Catalunya i el conjunt de la seva gent com una mena de propietat que fan anar segons convé en funció d’interessos privatius. Tot s’hi val mentre en siguin els artífex i protagonistes.
Ara ens pretenen fer creure que el vot a favor del PSOE a la Mesa del Congrés és ‘alta política’, en contraposició a la dels republicans, uns desgraciats que no saben ni lligar-se els cordills de les sabates. Classisme i elitisme en estat pur. Però sobretot una estada sideral, un episodi més d’aquesta literatura fantasiosa del jugadamestrisme.
No fa ni quatre dies tot eren crides a bloquejar el Congrés i tot procés de diàleg i negociació amb el Govern de Pedro Sánchez era un anatema vilipendiat fins a esgargamellar-se.
L’auto-anomenada “Veu de Waterloo” ens revelava aquests dies que allò que fa Junts no té res a veure amb ‘l’entreguisme patètic per quatre engrunes’. Dit d’una altra manera, nosaltres, els de sempre, tenim butlla papal per fer el que ens doni la gana. Si ho fem nosaltres, els de sempre, és un acte patriòtic d’una intel·ligència superior. Si ho fan els ‘saltataulells’ és una evidència de la seva condició d’incapaços per naturalesa. A més de tot el generós assortit d’insults i desqualificacions. Des de ‘venuts a traïdors’, de ‘ñordos’ a ‘mercenaris de la pagueta’.
L’evidència és tan palmària que només és apte per a l’autoconsum d’acòlits a una causa que han convertit en un acte de fe. El cert és que els auto-erigits com a true patriots, sovint nouvinguts a l’independentisme, sovint els mateixos que ens van cridar a votar un Estatut mutilat per després aixecar el llistó i passar-hi per sota, sovint els que assenyalen amb dits d’inquisidor com a autèntics guardians de les essències, s’han fet seva la via republicana de diàleg i negociació. El cert, per molt que ho vulguin disfressar, és que han seguit el camí desbrossat pels republicans mentre els juntaires escopien foc pels queixals i posaven tants pals a les rodes com els era possible.
Tot aquest estat de coses ha canviat a partir del moment en que els vots juntaires han estat aritmèticament imprescindibles. I ara, amb la cara més dura que el ciment armat, i amb una exhibició de supèrbia sense parangó, enlloc de justificar en positiu el gir de 180 graus, ho tornen a fer tirant d’arguments barroers i insistint a en la via de la confrontació intestina. És de tan baix nivell que els hauria d’avergonyir. Per si no fos suficient, en un exercici d’estultícia i potineria impresentables ja s’han afanyat a posar Laura Borràs per davant de tot i tothom, insistint que la primera represaliada és ella i que no hi ha amnistia sense que ella se’n beneficiï. Pura ficció.
