Una vegada un entrenador de futbol li va demanar a la psicòloga esportiva Inma Puig com s’ho havia de fer per portar un vestuari de noies. Era el primer cop que s’hi trobava. Ella li va dir: “No t’amoïnis, no has de fer res. Només has de mirar i escoltar. De seguida ho veuràs tot, perquè t’ho faran saber tot.” Inma Puig me’n va parlar quan estava preparant Elles competeixen, un llibre d’històries trenades de l’esport femení, que aprofundia en l’experiència de les dones en el futbol i en molts altres esports. Fa dècades que practiquen tota classe d’esports, però el relat no és seu. Ni el fons ni la forma del relat són seus encara. Per això es tractava d’il·luminar impressions i fets sovint arraconats, treure’ls a assolellar, fer lloc a relats nous no necessàriament de color de rosa ni de Barbies a mida d’un feminisme de màrqueting, sinó tensant el relat vigent i petri. Per aquesta raó, també, en publicar el llibre, vaig rebre unes quantes reaccions de mainsplaining de manual.
Les reflexions d’Inma Puig ara bressolen la protesta en tromba de les jugadores de futbol per l’escàndol Rubiales, un mostrari completíssim de masclisme, carcúndia, fatxenderia, amenaces i màfies recalcitrants que desborden el petó. Aquell vestidor ja va fer trontollar els fonaments federatius corcats al setembre de l’any passat, quan quinze d’elles van renunciar a la selecció per reclamar millores en les condicions esportives. En aquell moment se les va tractar quasi de canalla consentida en lloc de valorar l’esperit revulsiu i constructiu que les movia. Que les ha mogut. Abans i ara. Aquelles millores han incidit en el triomf de les jugadores en el Mundial —moltes ho han dit abans d’esclatar l’esperpent masclista. Amb el detonant del discurs ultrareaccionari de Rubiales, les guanyadores del Mundial i les que no hi van anar (incloses les que hi van mantenir la renúncia) s’uneixen per plantar cara. Comunicat conjunt, suport mutu, argumentació amb pèls i senyals dels desacords i un ja n’hi ha prou d’aquest color històricament contundent. Tant, que recorda l’onada del me too a escala estatal i amb sentit d’acció i d’afermament. Sense els darrers anys de conscienciació hauria estat imaginable una generació que reaccionés així? Una lliçó que ha sacsejat el relat imperant. El futbol femení té encara un valor de compromís del qual el masculí no en conserva rastre. No és el futbol masculí qui ha destapat el clientelisme i la rèmora franquista dels estaments del futbol ni qui ha evidenciat que això no s’esbandeix així com així ni qui fa temps que mostra sense complexos l’homosexualitat.
Després han vingut contrareaccions que no haurien de fer menuda la capacitat d’organització de les futbolistes. La colla de senyors de la federació es posa en fila índia, mirant cap a una altra direcció, com si mai haguessin aplaudit al Líder i Aconseguidor Ara Caigut. I repliquen els comunicats de les futbolistes amb textos ridículs i imprecisos. Si no es vigila, el focus torna a estar en les decisions dels poderosos senyors del futbol, que ho continuen sent, de poderosos. No ens enganyem: el futbol és una qüestió de poder i en l’eclosió del futbol femení hi ha uns interessos i un pastís a repartir. Però els interessos també es troben en l’apropiació i el control del relat, no fos cas que els senyors ara haguessin de fer lloc a estrelles imprevistes o altres maneres de competir.
