Fa molts anys, un bon amic que tenia l’afició de “baixar-se al moro” amb certa regularitat – no tant per comprar-hi estupefaents, sinó per adquirir-hi catifes, teles, i d’altres peces de decoració–, em va contar com se les empescava per regatejar amb els venedors de la contrada. Entrava dins la botiga i feia un cop d’ull ràpid i dissimulat per detectar quina peça era la que realment desitjava. Un cop ullada, fixava l’atenció en d’altres objectes menys valuosos. En un d’ells, s’hi aturava un parell de minuts i feia veure que el palpava per tots costats. Aleshores, començava una negociació per establir el preu d’aquell objecte que, en realitat, no volia. El ritme el duia sempre ell, i es mostrava manifestament dubitatiu cada cop que el botiguer li oferia una contraproposta, sense deixar d’examinar ben a fons i amb ímpetu la peça en qüestió. El meu amic ho feia durar molt, moltíssim. Un bon grapat de minuts. Perquè el que pretenia era desesperar l’amo tant com fos possible. Quan ja semblava que no hi hauria acord possible, aleshores el meu amic li deia, amb un cert desaire: “és que ho trobo molt car… escolta, i allò d’allà quant val?”, i assenyalava, amb una actitud ben desganada, la peça que realment anhelava. Llavors el que passava tot sovint és que el magrebí en qüestió, meitat ansiós de vendre, meitat fastiguejat del paio aquell, acabava oferint un preu de sortida ja força baix per la segona peça, de manera que el regateig final esdevenia un camí de roses, i el meu col·lega s’enduia el botí gairebé perdonant la vida del mercader.
Aquestes darreres setmanes penso molt en aquest companyó meu i les seves arts. Si el rebuig de Pedro Sánchez a la proposta de Feijóo d’investir-lo president a canvi d’un pacte de dos anys de legislatura es manté els propers mesos –i ho escric en condicional perquè per molts escarafalls que hagin fet els de la bancada socialista aquesta setmana, n’hem vistes de tots colors i darrerament a darrera hora…–, és evident que això torna a atorgar als partits independentistes catalans bona part de la força. Sobre aquesta qüestió, és curiós que ja se n’han escrit rius de tinta que donen per fet que els dos cavalls de batalla crucials per a l’independentisme són l’amnistia i el referèndum d’independència acordat amb l’Estat espanyol. En un inesperat gir de guió, es podria imaginar que els partits catalans han decidit de copiar la tècnica del meu amic regatejador i posar el focus en dues peticions que en realitat no ambicionen, per tal d’embolicar la troca i finalment treure’s del barret el que realment pretenen. Però per què dic que l’amnistia i el referèndum d’independència en realitat no és el que ens interessa?
Sobre l’amnistia, no voldria pas estendre-m’hi més del compte, atès que crec que hauria de ser palès per a tothom que es tracta d’una maniobra que convé més a l’Estat espanyol que no pas a Catalunya. Deixant a banda les situacions personals dels 4.000 afectats, col·lectivament l’amnistia només servirà perquè Espanya pugui explicar al món que ja ha fet els deures catalans i que ho ha deixat tot net i polit, i de passada desactivi així el discurs de la llagrimeta catalana –això seria tot un detall, sens dubte. És clar que les situacions personals de ben segur que són molt doloroses, però aquest patiment individual i familiar no ens hauria d’impedir de veure el bosc. És obvi també que tots volem que tots ells se’n surtin el més ràpidament possible, però el debat és en l’estratègia i el mètode. A més, els partits i organitzacions independentistes fa tants anys que reclamen l’amnistia que l’Estat espanyol sap que la pot vendre a un preu molt alt, així com quan el venedor magrebí veia el meu amic contemplar amb admiració i adoració aquell objecte que en realitat no volia, i dins el seu cap l’anava apujant de preu. En definitiva: l’amnistia no ens acosta a la independència; més aviat ens n’allunya.
Pel que fa al referèndum d’independència negociat amb l’Estat espanyol, aquí hi veig dues contradiccions flagrants. La primera és d’allò més notòria. Junts per Catalunya, el Consell per la República i l’ANC –i en menor mesura, la CUP– fa més d’un lustre que cada cop que ERC expressa que cal negociar un referèndum amb Espanya, responen que el referèndum ja es va celebrar el primer d’octubre del 2017 i que, per tant, qualsevol altre referèndum implicaria deixar en paper mullat aquell dia.
La segona contradicció és jurídica: o bé creus en la Constitució espanyola, o no hi creus gens, però el que no pot ser és que només hi creguis una miqueta. És a dir, o bé ets del parer que Catalunya pot tirar pel dret i declarar la independència peti qui peti, i que, per tant, les santes escriptures espanyoles ens les passem per la zona de l’engonal; o bé et cenyeixes estrictament al que diu la Carta Magna. Dit d’una altra manera: si assumeixes que l’única manera d’atènyer la independència de Catalunya és el diàleg i la negociació amb l’Estat espanyol –tesi d’ERC–, has d’assumir també que aquest Estat es regeix per una norma suprema, que es diu Constitució espanyola. I aquest punt és cabdal perquè ens condueix a una certesa pertorbable però inqüestionable: no és constitucional d’organitzar només en territori català un referèndum sobre la independència de Catalunya.
No som un cas únic: només cal estudiar mínimament processos d’independència com el d’Algèria per adonar-se’n. Teòricament, la Constitució francesa no permetia tampoc la secessió d’un territori que legalment era sòl francès. La France est une et indivisible. I, tanmateix, ja fa més de seixanta anys que Tunísia té un Estat veí que es diu República Democràtica Popular d’Algèria. Si fem una mica de memòria històrica, caldrà recordar que, abans dels famosos acords d’Évian i abans del referèndum d’autodeterminació, es va organitzar un referèndum a tots els territoris francesos –l’Algèria inclosa–, en què, resumidament, es demanava als ciutadans si acceptaven d’engegar un procés d’autodeterminació d’Algèria, amb referèndum inclòs. El sí va guanyar amb gairebé un 75% dels vots.
Arribats aquí, doncs, em sembla que el camí per sortir de l’atzucac es pot entreveure. Una bona manera de no trair l’esperit i els resultats del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017 i, alhora, ésser realment rigorosos a l’hora de fer propostes que puguin encabir-se dins la Constitució espanyola, podria ésser de pactar un referèndum a tot l’Estat que autoritzi el govern espanyol a engegar un procés de negociació d’una possible secessió de Catalunya. Que guanyés el sí o no seria el menys important, perquè la gràcia és que ja hauríem escampat el “problema” a tot l’Estat i això els faria tensionar de mala manera. Si el sí fos majoritari –no ens hauria tampoc de sorprendre tant, entre d’altres coses perquè a qui no interessa gens ni mica la independència de Catalunya és a les elits espanyoles; però bona part de la població comença fins i tot a estar esgotada de la qüestió i podrien acabar votant-hi a favor “y que se callen ya”–, s’hauria acabat l’excusa dels impediments de la Constitució espanyola. Si guanyés el no, aleshores Catalunya tindria tot l’argumentari a favor per emprendre el camí de la independència unilateralment, contra vents i marees, perquè hauria quedat demostrat que la població espanyola –no només el govern i l’Estat– manté Catalunya segrestada.
Per tant, si jo fos Carles Puigdemont, aparcaria l’amnistia, i em centraria en el referèndum… a Espanya, no pas a Catalunya. A canvi de veure els espanyols curtcircuitar per haver de votar si accepten o no la independència del nostre país, m’empasso les investidures que calguin. Vosaltres no?
