El Partit Popular, com totes les grans formacions polítiques, compta amb famílies internes pacificades en temps de bonança i enfrontades en èpoques adverses. Fins fa pràcticament un mes tot era pau i optimisme dins del PP. Però el resultat de les eleccions del 23 de juliol ho ha fet saltar tot pels aires.
Perquè a dins del PP era escassa la gent que no donava per feta la victòria d’Alberto Núñez-Feijóo –amb el suport necessari de Vox, això sí. Les enquestes s’havien encarregat de dibuixar aquest desenllaç, reforçat pel resultat del 28 de maig. En canvi, alguna cosa va fallar. Què va ser?
La derrota del PP, malgrat ser el partit més votat, no s’explica sense la mobilització d’una esquerra atemorida i disposada com mai a votar el mal menor. I no són pocs ara, en el PP, els qui assenyalen Mazón com un dels principals responsables a l’hora de mobilitzar l’esquerra. Tot i que el nou president valencià es va vantar d’haver evitat que el candidat de Vox, Carlos Flores Juberías, formara part del Consell, adduint que no podia permetre la presència d’un condemnat per maltractament dins del seu executiu, Mazón va obrir la porta a Vicente Barrera.
Barrera no és cap maltractador –de persones–, però no deixa de ser un torero que ha sigut nomenat vicepresident i conseller de Cultura. Els mitjans no van poder evitar posar en primera plana aquesta paradoxa, avui amb poca acceptació entre el conjunt de la societat espanyola. Fins i tot en una part de la dreta que s’allunya dels principis folklòrics i casposos que PP i sobretot Vox acostumen a abanderar. El nomenament de Barrera es va formalitzar a quatre dies de les eleccions espanyoles, però l’acord amb Vox per a fer-lo vicepresident es va fer públic un mes abans. Temps suficient com perquè l’esquerra prenguera consciència que quedar-se a casa el 23 de juliol no era un bon negoci.
Ara, amb la polèmica desfermada pel conseller d’Educació, José Antonio Rovira, qui entre moltes altres coses ha desafiat les autoritats acadèmiques en matèria lingüística en una roda de premsa en què ell mateix, tot seguit, reconeixia ser un ignorant en aquest àmbit, ha tornat a posar Mazón en una situació delicada. Més encara quan el seu pare polític, Eduardo Zaplana, que no es va fer famós, precisament, per la seua sensibilitat lingüística, va fer acte d’aparició en una entrevista a La Vanguardia defensant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució qüestionada per Rovira, creada durant el seu mandat. El primer conseller d’Educació i Cultura amb Zaplana, Fernando Villalonga, es va expressar en termes similars al diari Levante-EMV.
En aquest cas la polèmica no arribarà als grans mitjans d’àmbit estatal, perquè els valencians pinten poca cosa en aquest escenari polític. Però el cert és que Mazón ja ha sigut desautoritzat –indirectament– pel seu mentor polític durant els seus primers dies de govern després que un dels seus consellers –el més pròxim dels que té al Consell, de fet– haja desafiat la comunitat científica. Al seu torn, des de part de la cúpula estatal del PP hi ha el rum-rum si seus pactes de Mazón amb Vox abans de les eleccions –recordem que a les Illes Balears el PP hi governa en solitari i que a l’Aragó es va formalitzar l’acord entre PP i Vox després del 23-J– han contribuït a tallar en sec l’accés de Feijóo a la Moncloa gràcies a les excentricitats dels ultradretans acceptades amb simpatia pel president valencià.
Amb el seu accés a la presidència de la Generalitat fa només un mes, la situació actual de Carlos Mazón hauria de ser molt més còmoda.
