No n’hi ha dubte: el pitjor mes de l’any és l’agost. De fet és l’últim, l’han posat darrere perquè no destorbe massa. Dic que és l’últim perquè, així com tots sabem que els Reis d’Orient són els pares, ja ningú es creu que l’any comença el primer de gener. L’any arranca, com tothom sap, el primer de setembre. Per tant, agonitza i mor a l’agost. Agost és el soll de l’any extingit, la constatació d’un fracàs, la fi de tota esperança. Quasi res del que havies projectat per a aquell curs s’ha complit, les il·lusions generades al principi de l’estiu han caducat. Només hi queda una calor sufocant, unes ganes enormes de no fer res i una melancolia apegalosa. L’agost és a l’any el que el diumenge a la vesprada és a la setmana: cua supèrflua, prolongació prescindible.
Amb ajuda de la família, una vesprada vam carregar l’agost al maleter del cotxe i em vaig allargar a l’ecoparc del poble. Estava tancat. Com que era agost, feien jornada intensiva. Hi vaig tornar l’endemà al matí. Vaig inspeccionar els contenidors: cartó, plàstic, vidre, fusta, runes... Cap dedicat als mesos. Vaig pensar a trossejar-lo, però tampoc n’hi havia contenidors per a les setmanes, ni per als dies, ni per a les hores. Un desastre. Em vaig dirigir a l’operari que en tenia cura, un individu gras i pelut, amb un jupetí color taronja fosforescent, que es refugiava dins d’un casup amb aire condicionat i les parets plenes de calendaris de xiques nues. Escoltava la ràdio a tot volum. La Pantoja. “Ningú no en vol, de mesos”, va dir amb veu de cassalla, “menys encara l’agost”. Li vaig preguntar on me’n podia desfer. “Quede-se’l. Això no té eixida”, va dir. Vaig tocar el dos decebut d’allà. Què en podia fer? Fragmentar-lo en minuts i anar abocant-lo a les sèquies? Em podia veure algú. Sempre hi ha algun ciclista, algun corredor o algun caminador que apareix en el moment i en el lloc més inoportuns. “Perdone”, em diria, sever, un decathlonista uniformat, “li ha caigut un minut dins la sèquia”.
Mentre tornava a casa vaig veure uns homes que, amb una furgoneta, carregaven trastos del costat d’un contenidor. Els vaig oferir, gratis, l’agost. Van confirmar el que havia dit l’operari de l’ecoparc: ningú no el vol, l’agost, no en donen res, per això. Haurien acceptat potser un octubre, una setmana de març o d’abril, un maig sense al·lèrgies, però no un agost. De cap manera.
Resignat —el que no pot ser no pot ser, i a més a més és impossible—, vaig resoldre que una manera de sobreviure a l’agost era no viatjar, quedar-me a casa, no abaixar a la mar, evitar les multituds. I treballar, gran medecina. Els que aspirem a una vida senzilla i tranquil·la, ho tenim negre. Vaig deixar l’agost al terrat i em vaig rentar les mans amb l’esperança que es derretira, s’evaporara o que algú —el temps, per exemple— se l’enduguera. L’esperança, “aquella cosa sense plomes”, que deia la Dickinson.
