Hi ha un llibre —n’hi ha molts, però hui em referisc a un— que tinc pendent de llegir. És de Bernat Capó i es diu De Berdica a Navayork: Viatges i aventures de Pere Bigot. Fa anys que vaig llegir i rellegir els Costumaris de Capó. Magnífics, al meu entendre. En bona part perquè tinc la sort de passar una part de l’estiu a Benissa, a un tir de pedra de la cala del Baladrar. Tinc la sort d’uns amics que m’obren sa casa, cada any. De manera que el passeig nocturn per la vila, una nit d’agost, s’ha convertit en un clàssic. I la bona veritat és que és un goig. La part vella del poble acull cada estiu una mostra d’art al carrer. Sempre temàtica, sempre arrelada a les tradicions del poble, a la terra, a la mar. Els carrers del casc antic de Benissa —ningú no ho diria— són buits i silenciosos i les cases i els palaus parlen d’un passat a caramull d’històries. Xiuxiuegen coses, les cases, i al final del carrer de la Puríssima te’n trobes una que fa parlar a tots: la casa de Pere Bigot que, juntament amb la casa dels Andrés, és avui seu de la Universitat d’Alacant a la Marina Alta.
La portada del llibre de Capó és una fotografia. La d’un home disfressat de vaquer, amb camisa de quadres, barret, mocador al coll en punta i les mans recolzades en les cartutxeres. Ignore si duu pistoles. Ignore també si l’home de la fotografia és Pere Bigot, però aquesta és una de les moltes històries que s’expliquen sobre el personatge: que es vestia de vaquer, es tapava la cara amb el mocador com devia haver vist en els films i entrava al banc per atracar-lo. Tothom el coneixia, tothom sabia que era Pere Bigot qui entrava de colp en el banc i deia mans en l’aire, això és un atracament. Tothom sabia que li sobraven els diners. Tothom, al banc, alçava les mans i li seguia el joc. M’ho conta Carlos, un home gran de noranta anys llargs que treballava de caixer en aquella oficina bancària que Pere Bigot atracava.
—Tu, Carlos, dona’m els diners o et foradaré.
Mentre m’ho conta, els ulls blaus de mar de Carlos s’il·luminen. Mentre em conta altres coses més seues, el record de quan era un xiquet i sa mare l’abraçava —i s’abraça ell mateix mentre ho explica—, o la manera en què es va enamorar de Maria i tots els entrebancs que van haver de sortejar per casar-se, el blau s’omple d’ones que es fan llàgrimes.
—No hi havia pins, ací davant. Vèiem tota la mar i el penyal —es refà assenyalant la pineda que hi ha enfront de casa.
L’endemà de la conversa soc jo qui contempla el trosset de mar que encara es veu entre els pins. Mire la biga del riurau que xiuxiueja històries. N’escric. I en escriure-les, en viure cada estiu al caliu de l’amor i l’amistat, noves contalles s’endinsen en la fusta com corcó, en les parets encalcinades, en les portes, en la casa tota.
Potser un dia, si en faig noranta llargs i tinc el cap a lloc, ploraré dels meus ulls marrons de terra, tendres de vellesa– en recordar aquestes coses.
