El dibuixant de Chicago, Chris Ware, té una cara estirada, un cap prominent i unes ulleres que sembla que li siguin menudes. La pausa i la contenció amb què parla, com temptejant les paraules, pesant-les abans de deixar-les sortir, poc farien pensar que és un geni de la novel·la gràfica. Li han aplicat tota classe d’etiquetes per enaltir l’excepcionalitat de la seva obra. És monumental i minuciosa fins a un detall lil·liputenc. En parlo en una ruta per les llibreries de Calonge (aneu-hi!) i una noia exclama, sorpresa, quan fulleja Rusty Brown: “però si gairebé calen ulleres per veure-ho tot!” Ell explica que no sabria dibuixar d’una altra manera.
A Building Stories se l’ha tractat com l’Ulisses de la novel·la gràfica. És una gran caixa que conté catorze relats de diferent format: pamflets, llibres, desplegables, fulletons... Cadascú tria l’ordre de lectura. Cadascú transita com vol per l’atzar de vides corrents, de silencis i esquerdes, allò que s’intueix, allò que es calla i allò que s’amaga. Chris Ware hi va treballar onze anys. En una entrevista magnètica al portal digital Art 21, afirma que Building Stories va sortir com “per casualitat” en un “moment en què tothom pensava que els llibres desapareixerien” i que acabaríem llegint en petites pantalles. Al costat d’això hi posa anys d’inventar amb sentit mil·limètric la composició de la pàgina, una espècie de “sistema simbòlic” sobre el qual després abocarà els dibuixos, encara muts, i en darrer terme, les paraules, com posades amb un comptagotes.
Chris Ware és algú que, de manera molt planera i sense parafernàlies, va a la seva. Desafia amb plena llibertat els falsos tòtems que s’aixequen com pedra sagrada, com passa amb l’enlluernament virtual. A còpia de feina i obstinació, d’una dedicació que desatén els crits d’apocalipsi, crea el seu propi univers creatiu. El dota de codis particulars i d’una profunditat psicològica corprenedora: hi destil·la empatia, intempèrie, absurd, confusió interior i conflicte. Munta un gran edifici, l’obre en canal, ensenya la intimitat d’una dona frustrada i de molts altres personatges que fan de caixa de ressonància d’emocions properes. De tant com aquestes emocions ens estranyen ens resulten familiars.
Aquest gran edifici només és possible aixecar-lo a base de fe. I avui cal molta fe per creure en la creació i l’art com un bé superior. Cal fe en el sentit de la tasca pròpia i en el relat d’històries, amb els seus ritmes i sons deslligats de la fanfàrria esbarriada de la societat actual. L’obra de Chris Ware i la seva manera d’explicar-la transmeten aquesta fe neta i tronadora. Contraria el signe dels temps i per això fa companyia. Una companyia perdurable. A l’estudi on treballa es fa acompanyar per tot tipus d’objectes. Quan aixeca la vista, hi troba joguines i còmics antics. Diu que se sent part d’una tradició. Al reportatge d’Art 21 em fa somriure clissar-hi fins i tot una capsa de Playmobils, joc predilecte de la meva infantesa. Potser els guarda perquè la seva companyia li dispari les idees, potser perquè l’amorrin al sentit que atorga al dibuix. “Una part de ser dibuixant és ordenar i organitzar coses”, diu, com de passada, sense donar-hi importància i sense donar-se’n. D’això també se n’ha de saber. I em sembla una afirmació senzilla i transparent del que, així en general, es troba als fonaments de qualsevol fet creatiu. Només es pot formular des d’una fe impertèrrita.
