En els darrers mesos hem anat acumulant jornades transcendents a cabassos. Possibles daltabaixos, canvis de rumb sobtats, guions reescrits i estrelles convidades (o, més ben dit, autoconvidades). Això fa que la tasca de l’articulista esdevingui més arriscada que mai, com la d’un jugador de casino que ha de decidir si manté l’aposta o no en qüestió de segons, només a partir de l’observació dels rostres aparentment inexpressius dels seus contrincants. Per entendre-ho, us en posaré un exemple: un dia d’aquests vaig enviar el meu article quinzenal a un diari per sortir publicat al cap de dos dies. L’endemà, amb un gir dels esdeveniments, semblava que el text havia perdut tota mena de sentit i em van trucar des de la redacció per si volia refer la columna de dalt a baix. Sense tenir-ne cap certesa, només algun indici escadusser, vaig decidir mantenir-la intacta a risc de semblar, quan allò sortís publicat, un boig completament desconnectat de la realitat. Per sort, aquell dia en vaig sortir ben parat. All in!
Quan llegiu aquest article ho fareu en plena jornada electoral i encara estarà tot per resoldre. Alguns ja haureu votat, d’altres encara tindreu pendent d’anar-ho a fer i el resultat definitiu encara serà desconegut, malgrat tinguem un bombardeig d’enquestes i de sondeigs a peu d’urna que fallen més que una escopeta de fira. He estat a punt de dir-vos que si m’hagués tocat escriure per divendres la cosa seria més fotuda, perquè només us podria oferir un grapat de vaguetats quan vosaltres ja tindríeu totes les respostes. Però no, perquè divendres no tindrem cap resposta. Si una cosa ha quedat clara durant la campanya electoral és que aquesta és la legislatura de la incertesa i això s’ha traduït en una manca de tremp i d’il·lusió. Dels partits espanyolistes no n’esperàvem pas altra cosa perquè només poden oferir la reacció i la por. En canvi, l’independentisme ens tenia acostumats a posar unes fites més o menys clares, unes rutes amb punt de partida i d’arribada: el 9 de novembre, els famosos 18 mesos, el dia 1 d’octubre.
La campanya de les tres llistes independentistes s’ha fet amb la boca petita, parlant totes elles de la República proclamada i de l’anhel d’independència, però sense atrevir-se a donar gaires explicacions de la seva posada en pràctica. Aquest mutisme no és pas l’exteriorització d’un pla secret, ni l’astúcia d’una genial emboscada contra el contrincant, sinó la plasmació del buit de la incertesa. D’això ja n’és conscient fins el més crèdul i fidel dels militants i per això en alguns actes i debats unitaris es respirava un ambient més proper al d’un funeral que al d’una festa d’aniversari. El torns de preguntes esdevenien especialment devastadors quan la gent demanava anar al gra i baixar al detall.
Ara bé, sí que hi ha algunes certeses a les quals ens podem aferrar. La primera d’elles és que, sigui quin sigui el resultat definitiu d’aquesta jornada electoral, l’independentisme ha crescut de tal manera que ha liquidat allò que ens havien fet creure que era el catalanisme: una subhasta constant de drets i llibertats. En pocs anys, aquesta opció ha passat de tenir el suport al voltant d’un 20% de la població a convèncer a la meitat de catalans i això, en si mateix, ja és una victòria. Amb una mirada àmplia, els que han de tenir sensació de derrota, els que han anat perdent terreny any a any, són els que es fan dir constitucionalistes. En segon lloc, més que una certesa tenim una evidència: quants més vots tingui l’independentisme al llarg del dia d’avui, més fàcil serà la concreció del seu objectiu polític, encara que sigui sense saber ara mateix com es farà tangible. I amb aquest punt de partida ja podem començar a repensar com reprenem el camí.
