Això es pregunten en veu baixa darrerament, amb altes dosis de temor, alguns membres del PP valencià convençuts que a Ximo Puig li interessa cridar els valencians a les urnes com abans millor. La prerrogativa presidencial derivada de la reforma estatutària de 2006 habilita el cap del Consell a avançar les eleccions i que no coincidesquen amb les de la resta d’autonomies. Va ser el principal èxit –exigu– derivat del reconeixement del País Valencià com a nacionalitat històrica.
Amb els Pressupostos i la llei d’acompanyament al sac i ben lligats, la resta de la legislatura no es presenta plàcida. Més enllà de les moltes lleis que encara es troben en procés de tramitació, aquesta segurament haja estat una de les últimes grans notícies que rebrà el president valencià abans de sotmetre’s al veredicte ciutadà. No és previsible que Podem done suport als comptes de 2019 si no obté –cosa que no sembla factible– els màxims a què aspirava ara i alguns altres més. I, sense el seu vist-i-plau, caldria prorrogar els de 2018, amb el desgast i la sensació de provisionalitat que això comportaria. És a dir, Puig ha guanyat un any d’oxigen, però no un any i mig.
Per què li interessaria a Puig anar a eleccions més prompte que tard? A ulls dels populars, hi conflueixen diversos factors. El primer dels quals, l’expectativa a l’alça dels socialistes, que es reflecteix a totes les enquestes d’ençà que Pedro Sánchez va recuperar la secretaria general i que probablement es confirmarà als comicis catalans que se celebren aquest dijous. MiquelIceta no quedarà per davant d’Inés Arrimadas, però millorarà posicions al Parlament català i farà veure que el PSOE –perquè, en aquest cas, el PSC és menys PSC i més PSOE que mai– ha tornat. Un resultat positiu dels socialistes, combinat amb un ensorrament del PP de Xavier García Albiol, enviaria un missatge potent a la resta de l’Estat.
Els esdeveniments catalans també han situat Compromís en una situació compromesa, valga la redundància. No està clar que això haja erosionat tant com alguns diuen la seua bossa d’electors, però és indubtable que els complica les coses a l’hora de captar-ne de nous. Malgrat els esforços que ha fet per distanciar-se del procés, Mónica Oltra té complicat de derrotar un Ximo Puig que, a més, emergeix com un moderat en un escenari bipolar: amb Oltra escorada a la seua esquerra, en té prou de recordar que Isabel Bonig és “la Donald Trump valenciana” per ocupar el centre del tauler, una posició de privilegi que els socialistes feia molt que havien abandonat.
Amb tot, tant Compromís com el PSPV podrien veure’s afavorits per un corriment parcial del vot de Podem, que hauria iniciat una caiguda sostinguda, en paral·lel a l’experimentada per la marca a l’àmbit estatal. Al País Valencià, a més, a penes trauen profit de les mesures que contribueixen a aprovar. Aquestes pèrdues serien menys doloroses si es reeditara –a escala valenciana– la fórmula d’Units Podem, o bé si totes dues forces comparegueren als comicis sota una marca paraigua que les aixoplugara.
Per la banda dreta, la lleugera milloria experimentada pel PPCV no seria suficient per arribar a la majoria absoluta de bracet de Ciutadans, una marca que no es ressenteix excessivament pels dos canvis de síndic que ja acumula i per la desorientació que l’ha caracteritzada en el que va de legislatura. La gent no vota en funció dels candidats valencians, als quals pràcticament desconeix, sinó per la vigorositat que demostren Albert Rivera i Inés Arrimadas. A Ciutadans, els efectes terapèutics de la política catalana li permeten de compactar l’electorat propi, que rebrà un chute d’autoestima aquest dijous, quan observe el seu partit molt per davant dels populars.
Unes eleccions sobtades també esvairien el fantasma de la coincidència amb les estatals, que Mariano Rajoy podria avançar a la primavera de 2019 perquè coincidiren amb les autonòmiques, les municipals i les europees. La hipòtesi de quatre urnes alhora espanta tant el PSPV com Compromís, sabedors que els conservadors arrossegarien un votant que no es mobilitzaria si la contesa fora exclusivament valenciana. Ja van patir-ho a les seues carns el 20 de desembre de 2015 i el 26 de juny de 2016.
De qualsevol manera, avançar les eleccions a les Corts valencianes amaga alguns riscos considerables. El primer de tots, el fet mateix de justificar-les, de concretar la raó per la qual no s’esgota el mandat i s’opta per l’excepcionalitat de separar-les de la resta, amb la despesa que implica i en plena negociació del nou sistema de finançament, que és el repte número 1. I, en segon lloc, el perill més evident: obrir una bretxa de desconfiança mútua amb Compromís, el seu soci de referència a l’Acord del Botànic. Res no seria igual a partir d’aquell anunci. Si es reeditara, el pacte de governabilitat pivotaria sobre el recel i iniciaria la segona legislatura amb un aire pessimista. En lloc del Botànic, aquell acord potser haurien de signar-lo en un tanatori.
