Avui tenim 193 Estats al món reconeguts per l’ONU. La xifra, però, pot eixamplar-se a una forquilla entre 200 i 250 països, si comptem regions com Abkhàzia o Ossètia del Sud —independents de facto però no reconegudes per la comunitat internacional—, territoris administrats per un altre Estat (com Nova Caledònia, Puerto Rico o les illes Fèroe respecte a França, EUA o Dinamarca), llocs en disputa o terres reclamades per altres nacions, com l’Antàrtida, freda i llunyana, però amb regions molt àmplies reivindicades per Estats tan diversos com Argentina, Austràlia, Xile, França, Noruega, Nova Zelanda o Regne Unit.
Si parlem, en canvi, de llengües, la precisió resulta encara més utòpica. La majoria dels experts són incapaços de donar una xifra concreta d’idiomes vius al món però, quan hom s’hi posa, el resultat acostuma a oscil·lar entre les 5.000 i les 7.000 llengües. Fent una operació matemàtica senzilla, fins i tot un lletraferit impenitent i al·lèrgic al càlcul podria arribar a una conclusió evident: si hi ha 250 països i 7.000 llengües, la divisió apunta a una mitjana de 28 llengües per Estat.
Algú hauria de passar aquesta dada als nombrosos opinadors que, des de les televisions, ràdios i diaris espanyols, es llancen les mans al cap pel fet que a Espanya, a la seua Espanya una, única i unidireccional, hi ha qui viu, pensa i sent en una llengua diferent a l’espanyol. “Lo que pasa en España no pasa en ninguna parte”, diuen, astorats, ofesos, indignats, “dónde se ha visto que alguien prefiera hablar una lengua regional en vez de otra que hablan 500 millones de personas”. Diuen “llengua regional”, “idioma vernacle” o, fent ostentació d’una ignorància lingüística nacionalcatòlica, “dialecte”. Com volent dir, vostè ja sap, llengua “de segona”, “de poble”... I no la llengua dels 500 milions. O mil milions. Que ja posats a exagerar, no cal tallar-se un pèl.
El que passa a Espanya no passa enlloc, diuen. Supose que, per a sostenir aquesta mentida i, sobretot, convertir-la en veritat, caldrà oblidar l’existència de països com Papua Nova Guinea, Indonèsia, Nigèria, Índia o Filipines, on les llengües es compten de cent en cent. “Pero España es Europa”, replicarien, com volent dir que no té res a veure una nació moderna, blanca i del primer món amb els països on, segurament, encara viuen tribus i canten la dansa de la pluja. I és que mirar-se el món amb ulleres de supremacia occidental esdevé un llast.
En tot cas, molt bé, juguem-hi. Juguem a buscar aquesta Europa monolingüe i feliç on tot és ordre i netedat. “Sigues net, parla francès”, deien al segle passat alguns cartells estratègicament ubicats a Occitània, Iparralde, Bretanya, Còrsega o Catalunya Nord, per evitar que els homes i les dones parlaren patois, la seua forma pejorativa de referir-se a l’occità, al basc, al bretó, al cors, al català... A qualsevol llengua que no fóra el francès, la llengua de la modernitat, de la cultura, de la legalité, égalité, fraternité.
L’Europa monolingüe i idíl·lica on es parla espanyol a Espanya, francès a França, alemany a Alemanya, italià a Itàlia... és una Europa trista, en blanc i negre i, a més, inexistent. De fet, només hi ha tres Estats europeus monolingües mentre, a la resta, amb més o menys intensitat, hi ha la diversitat. Una pluralitat negada per l’oficialitat europea però existent. I resistent.
Portugal —i es podria discutir per la presència del mirandès, un dels parlars de la branca asturlleonesa—, Islàndia i Albània són els tres únics Estats monolingües. L’existència de les llengües cèltiques, des de l’irlandès al còrnic, passant pel gal·lès o el manés, fan impossible el monolingüisme a Irlanda i Regne Unit, territori de l’anglès omnipresent; França, malgrat les campanyes de netedat, és un mosaic lingüístic, com també Itàlia —sard, català, vènet, friülà, eslovè, occità, ladí, etcètera—, els països eslaus o els Estats nòrdics, on el suec ultrapassa a Finlàndia, es manté el sami o el carelià i les fronteres polítiques res tenen a veure amb els parlars del poble. Podríem mirar cap a Rússia i els països de l’antiga URSS, amb més de 140 llengües, o la immensa quantitat d’idiomes que, literalment, rebenten les fronteres del centre d’Europa, com el frisó, el baix alemany o el caixubi.
Llengües, cultures i nacions que han resistit els atacs, el menyspreu i, en ocasions, la violència de l’Europa dels monstres monolingües. Així, quan algú qüestione la necessitat de mitjans de comunicació públics en català, les subvencions per promocionar la nostra llengua, el requisit lingüístic per als funcionaris o la immersió lingüística a l’escola, digueu-li tranquil·lament que se’n vaja a fer punyetes. Li ho podríeu dir de 7.000 maneres diferents. Avantatges del plurilingüisme.
