Les joies de la família

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Buidar una casa és tornar-la a reviure a partir dels seus objectes. Feia tant de temps que formaven part d’un univers domèstic, d’un cosmos familiar, que exposades al grup de WhatsApp, aquelles coses semblen fora de lloc. Com, d’altra banda, també ens hi sentim nosaltres, des que l’abuela va morir. El repartiment es fa mitjançant una subhasta sentimental que s’adquireix amb la voluntat; o sigui, amb “això ho vull jo”. El primer que ho diu, s’adjudica el souvenir existencial. I no hi ha discussions perquè, entre tiets i nebots, fills i néts, els gustos varien. Un dels meus oncles demana l’arbre genealògic que hi havia al passadís; un altre, el rellotge de paret. Una verge tallada en nacre. Un joc de safates de plata. Un sol asteca. “Ningú no es queda el Naixement?”.

Al fons de la casa hi havia un enfony tot ple de llibres. M’agradava ficar-m’hi, de petita, avorrida de les converses dels adults —el futbol dels diumenges a la tele—, quan veia els meus avis tan grans. A terra, en aquella habitació, s’hi apilaven vells exemplar del Reader’s Digest arnats. També hi havia els manuals de Los Jóvenes Castores, on Juanito, Jaimito i Jorgito t’ensenyaven a prendre mides amb l’ombra solar, o a crear codis secrets, o recomanaven ruixar l’avet de Nadal amb laca perquè no perdés les fulles, fins i tot explicaven com construir un iglú. Vivíem en una illa mediterrània on gairebé mai no fa fred ni talam avets.

Mon pare envia al xat les fotos d’altres llibres que vaig llegir amagada —la porta tancada— sota una bombeta nua que donava una llum somorta. O almanco jo la record així. La cabaña del tío Tom, escrita l’any 1852 per Harriet Beecher, va provocar un fort debat sobre l’esclavatge. És una de les grans obres abolicionistes. A l’època —ho veig a internet—, se’n van van vendre més de mig milió de còpies en cinc anys, i diuen que això precipità la guerra de Secessió. Jo, tot això, llavors no ho sabia. Però sí que em vaig enganxar a la història crua, duríssima, del vell esclau Tom que, juntament amb els seus, és tractat com un objecte. El comprarà un comerciant pervers, i quedarà abandonat a la seva sort. Fray Escoba també tenia la pell fosca, com mostra la coberta del llibre publicat per Bruguera l’any 1962, “con 250 ilustraciones”, diu. Un any abans, Ramón Torrado havia portat a la gran pantalla la història del peruà san Martín de Porres, el primer sant mulat d’Amèrica.

Entre els clàssics que mon pare ha recuperat d’aquella habitació i la meva memòria també hi ha Les aventures de Tom Sawyer. La novel·la, de Mark Twain, és de 1876. Se’n va fer una sèrie de dibuixos animats que no sé si vaig veure. Al meu cap encara hi ha el Mississipí, Huckelberry Finn, l’amistat, la por quan tots dos presencien un assassinat al cementiri. La culpa quan, en fugir a una illa, entenen que els estan cercant, i Tom Sawyer es presenta al seu propi funeral.

Aquella vella biblioteca de llibres mig abandonats, oblidats fins ara, retrata l’abuela, que els devia comprar per als seus fills, i també els llegia. Són històries emocionants, extremes, cruels, en què la bondat individual venç la brutalitat de la societat. A l’escola, ella treia excel·lents en llengua francesa, per això les monges li regalaren Le miroir magic, de Lucie Paul Marguerite. Ens ho explicava amb orgull. El llibre és de 1932. Ella va néixer el 1920.

També en francès, conservava Un hiver à Majorque, de George Sand. El va escriure l’amant de Chopin, després de l’estada que feren a Valldemossa perquè al pianista li havien dit que l’aire humit de l’illa el curaria d’una malaltia que resultà ser tuberculosi. Corria el 1838 i la seva salut empitjorà. Sand compara els mallorquins amb els porcs, amb els quals compartí vaixell; ni els uns ni els altres li queien bé. Tot i amb això, el Consell la declarà filla adoptiva el 2004, per haver contribuït a difondre el nom de Mallorca per Europa. Que parlin d’un, encara que sigui malament.

No són joies, ja ho sé. Però l’abuela no en portava mai. Duia un rellotge Casio de plàstic que he heretat amb la fórmula simple de demanar-lo. També em quedaré amb aquelles lectures, que ignor si van contribuir a fer-me com sóc, però en tot cas em recorden la casa d’on venc.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.