Aquests darrers dies ha reaparegut un espectre ben conegut a casa nostra en campanya electoral: de cop i volta, a esquerra i a dreta, emergeixen suposats intel·lectuals, empresaris de presumible prestigi, professors universitaris d’aparent sòlida reputació, tertulians d’independència professional inapel·lable... en definitiva, tot de gent pregonament neutra i càndida, abocada nit i dia en cos i ànima als interessos generals del col·lectiu; doncs això, tots aquests sorgeixen de cop per implorar que la política catalana recuperi el camí dolç i assenyat de la raó, l’objectivitat, la ciència, el cartesianisme, i, per tant, que abandoni la presumpta via tortuosa de les emocions, del descontrol, de la passió, del romanticisme, etc. En definitiva, que la gent voti amb el cap i no pas amb el cor, vist que ja hem perdut prou anys.
Jo, que, tot i que gràcies a Déu els meus pares em van criar agnòstic, em faria catòlic demà mateix si em prometessin d’entrar a l’infern a dansar una borrèia a tres temps amb Descartes, Hume i Kant, m’he vist obligat a fer un petit exercici purament gimnàstic, per mirar d’esbrinar exactament a què es refereixen aquestes veus vingudes directament de la République des lettres per il·lustrar-nos en un moment com l’actual que, esclar, tots anem tan desorientats per culpa de les palpitacions del cor i les baixes passions malignes.
Ahir, per exemple, sentíem a Ca Na Terribas el senyor Iceta assegurar que, si al cap de dos anys d’ésser investit president, no aconsegueix acomplir la part essencial de millora de l’autogovern inclosa al seu programa electoral, plegarà. Com si no n’hi havia prou, es va referir als famosos 46 punts de Puigdemont reclamats a Rajoy ara fa un any –que, de fet, ja eren un sofregit dels 23 punts de Mas exigits a Rajoy fa més de tres anys i oblidats en la seva totalitat com és ben sabut per tothom– per precisar que si no aconseguia resultats palpables en aquelles demandes, dimitiria sí o sí. Caldria recordar que entre aquells 46 punts, deixant a banda la petició de referèndum acordat, hi ha elements tan assequibles i barats per a l’Estat espanyol com els calerons de les inversions de la disposició addicional tercera de l’Estatut, el control del Prat i la resta de ports i aeroports, el corredor mediterrani, els traspassos encara pendents, les inversions a les xarxes de rodalies i regionals, el finançament de la Llei de la dependència, i, esclar, la revisió del model de finançament. Res, quatre rals, ara que a partir del gener Espanya entrarà en fallida de nou.
Reconec que, sentint l’Iceta, més que l’esperit aristotèlic fou una espurna de Marquès de Sade el que em va recórrer tot el cos. Si no fóra pel lideratge indiscutible que ostenta la gent del PSOE en la curiosa competició d’estafadors de promeses electorals, si no fóra, doncs, perquè sabem que passarien els dos anys d’Iceta-solution, i els resultats promesos no hi serien, però ens farien creure que sí per tal de no haver d’assumir cap responsabilitat; encara n’hi hauria més d’un que potser pensaria què votar, encara que només fos per assistir, d’aquí dos anys, al moment excels en què el judici final de la raó pura i la ciència immaculada caiguessin implacables sobre el tàndim Iceta–Espadaler.
És quelcom no gaire diferent d’allò que hom pot experimentar també envers els Comuns o, fins i tot, Arrimadas. Si no fóra perquè la de Jerez intentaria marginar la llengua catalana tant com pogués i imposar la castellana fins i tot als panells informatius dels camins rurals del moianès, si jo fóra el nou Molt Honorable català independentista proposaria la Conselleria d’Obres Públiques i Infraestructures a la imparable –en paraules de la seva mare– Inés Arrimadas. Sí, perquè, és fer un cop d’ull al programa electoral de Ciutadans, i fer una festa tu: corredor mediterrani per aquí, assumpció immediata de les competències en Rodalies per allà, la finalització dels peatges ençà, l’ampliació de la xarxa de metro i FGC enllà… I, tot això, esclar, al costat d’una abaixada d’impostos generalitzada.
Exigir responsabilitat institucional a la senyora Marta Rovira en un plató de televisió espanyola per haver afirmat que l’Estat espanyol havia previst l’ús de la violència sense límits per tal d’aturar la independència, és prou fàcil. Ara bé, senyors Iceta, Domènech i Arrimadas, en aquest país hi ha gent que encara és a la presó per haver volgut acomplir el seu programa electoral. A mi em semblaria una barbaritat que un polític pogués acabar a la presó per no haver acomplert el seu programa electoral, per haver mentit als seus votants, per haver-los enganyat dient que faria tot un seguit de coses. Però encara em sembla més bèstia que acabin a la presó, precisament, per haver fet allò que van dir que farien.
Per tant, i tenint en compte que esto es España y todos somos iguales, la pregunta és fàcil: si a partir del 22-D governa Catalunya alguna de les vostres formacions, i, acabada la legislatura, incompliu el vostre programa electoral, assumireu el compromís d’ingressar voluntàriament a la presó? En tal cas, potser algú encara ho rumia un parell de cops i tot...
