Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Quim Forn i Oriol Junqueras romandran a la presó. Hi passaran el Nadal. Hi veuran el primer sol de 2018, amb tota seguretat. És una nova tràgica que ens connecta amb una tradició tristíssima però ben present. La dels presoners polítics que hem tingut històricament arreu dels Països Catalans. De totes les opcions democràtiques compromeses amb els valors contra els quals l’arquitectura de l’Estat sempre ha treballat.
Hi penso, aquests dies, ara que a les illes Balears i Pitiüses la qüestió de la memòria històrica plana amb força. Amb l’estrena, dies enrere, del documental sobre la primera fossa excavada a l’arxipèlag i d’on s’exhumaren els cossos de tres pagesos, dos d’ells militants d’Esquerra Republicana Balear —antecedent immediat de l’actual esquerra sobiranista mallorquina— i un afiliat a la UGT, tirotejats i abandonats per un escamot feixista l’octubre de 1936 a Puntiró, a Mallorca. Just ara fa un any, aproximadament, s’obria també la que ha estat la gran fossa illenca, la del cementiri de Porreres, també a l’illa gran, on va concentrar-se una part important de l’activitat repressiva durant els mesos immediatament posteriors al cop d’estat. Fruit d’aquella feina ha estat la identificació de catorze persones, tots homes, entre els quals destaquen Tomàs Seguí i Pere Vallespir, batlles respectivament d’Esporles i Costitx, i Ignasi Picornell, germà de la mítica dirigent comunista i feminista palmesana Aurora Picornell. La resta de noms convendria que no caiguin en l’oblit: Joan Canyelles, d’Esporles i del PSOE; Rafel Cifre, de Palma i del PCE; Llorenç Coll, de Selva i pagès; Baltasar Moyà, de Capdepera i picador de pedra; Gabriel Ferriol, de Muro, republicà i mestre d’obres; Joan Losa, de Pollença i d’Esquerra Republicana Balear; Marià Galiana, palmesà i funcionari de professió; Guillem Frau, de Palma i d’Esquerra Republicana Balear; Gaspar Macià, de Campanet i picapedrer; Miquel Ques, palmesà, socialista i de la UGT i Jaume Capó, de Búger, ferroviari i del PSOE. Són 14, de 48 cossos exhumats en la primera part d’una excavació que fou històrica. L’efemèride coincideix amb l’obertura, aquesta setmana, d’una altra fossa, la del cementiri de Sant Ferran, a Formentera.
Certament res no hauria estat igual sense l’esforç i la dedicació durant dècades d’una grapada d’investigadors —historiadors, periodistes i alguna persona del món del dret— i uns quants activistes que han fet mans i mànigues perquè poguéssim arribar al moment actual. Citar els seus noms seria llarg però per justícia no estaria de més tenir presents, seguint un fil cronològic, Llorenç Capellà, el periodista que va recollir a la magna obra que és el Diccionari Vermell la pràctica totalitat de víctimes; Margalida Capellà, sense vincle familiar amb l’anterior, professora de dret i exdiputada de Més per Mallorca, artífex de l’actual Llei de Fosses aprovada aquesta legislatura pel Parlament de les Illes Balears; i Tomeu Garí, historiador i autor del Mapa de Fosses de Mallorca, una eina imprescindible per entendre com va ser la repressió d’un estiu mallorquí que plomes com la del francès George Bernanos o la de l’alemany Albert Vigoleis Thelen descrigueren com extremadament xafogós
En aquest sentit és bo tenir present que l’únic espai polític que ha mantingut sempre encesa la flama de la vindicació de la memòria dels represaliats pel franquisme ha estat l’esquerra sobiranista, hereva parcialment de l’Esquerra Republicana Balear dels anys 30 —que era un mix entre la Izquierda Republicana d’Azaña i l’ERC de Companys i Macià. El PSOE i el PCE, i les seves versions 3.0 més o manco edulcorades, des de l’inici d’allò que hem anomenat règim del 78, hi dedicaren un interès escàs. Poc clar. Epidèrmic. Ells, que hi posaren cossos i patiment, oblidaren, un cop mort Franco, la seva gent. També molts principis i una ètica i un ideari obreristes i mallorquinistes que els havien regit. L’esquerra espanyola ha estat això, a la fi. Bé que l’hem patida.
Hi ha sofriments incomparables, certament. Sabem, i no és una dada menor, que Franco va perviure, i que els presos polítics independentistes actuals no són ni els primers ni els únics presoners polítics de l’Espanya post-78. N’hi ha hagut molts: militants d’organitzacions clandestines, llibertaris, autònoms, activistes de moviments socials. De Núria Cadenes o el mallorquí de Montuïri Macià Manera —que ens va deixar aquest any que exhaurim— fins a l’Alfon, jove madrileny antifeixista o els bascos d’Altsasu,acusats de terrorisme per una baralla de bar, que encara són a la garjola. Memòria és això. No oblidar ningú. No oblidar que la repressió ha tingut mil cares, mil formes, i que ens ha fet molt de mal.
