2Pac o les mòmies embolcallades amb paper de vàter

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dimarts, quarts de 5 de la tarda. Un col·legi de la perifèria de Perpinyà. Ultima hora de classe del dia. Alumnes i professora esgotats. Poques ganes d'escriure, de fer exercicis o elaborar grans teories. Poques expectatives, però ganes d'aprofitar els 50 minuts, que per raons òbvies de cansament acumulat acostumen a ser els més divertits de la setmana. Avui toca parlar d'espais i paisatges urbans. Gentrificació. Centres ciutat i perifèries. Transformacions urbanes, paisatges de la mundialització.

Primer una foto de la nova universitat situada al centre de Perpinyà. Gentrificació. Brollen els estereotips sobre el barri de Sant Jaume vist per uns alumnes del barri de Sant Assiscle, un barri de la perifèria precària. Jo ja conec el que en diuen els diaris i els tòpics: a Sant Jaume, gitanos i magrebins. Ells comencen a dibuixar-me una altra Perpinyà. Barris d'algerians o marroquins. Prejudicis i tòpics des d'una altra perspectiva. I descobreixo una altra ciutat viscuda, diferent de la meua.

Segon, un mapa de Chicago. Barris i segregació racial. Descobreixen unes estadístiques que l'Estat francès mai faria, però que m'acaben demostrant que coneixen i viuen més que jo: guetos, racisme i etiquetes imposades. Conversem sobre els assassinats contra la població afroamericana a mans de la policia. I aleshores ve la sorpresa del dia. Saïd me diu que això li fa pensar en Tupac. Tupac? No sé de que me parla. Li pregunto qui és. I m'explica que era un raper americà i que la seua mare era dels Black... black... no li acaba de sortir. Ho té a la punta de la llengua. Jo friso. Vols dir Black... Black Panthers? Sí! Mentre m'explica qui és Tupac, la relació amb la seua mare, la seua vida i la seua mort, jo teclejo ràpidament el seu nom al buscador d'Internet. I no m'he equivocat, s'escriu Tupac. Tupac Amaru. També conegut amb el nom d'escena de 2pac. Se m'obre un món de possibilitats. Tupac Amaru, revolucionari peruà, Black Panthers, rap, segregació racial. Parlem de cada un d'aquests temes com si en formessin un de sol. Com hem arribat fins aquí? La classe que s'anunciava més aviat avorrida, entretinguda però avorrida, ha acabat de forma triomfal. Referents comuns, urbans, d'oprimits a oprimits. Ells coneixen allò en que se poden sentir identificats. Sense filtres escolars. I aleshores, evidentment, per a ells, tot pren sentit.

Dijous, 8h del matí. Primera hora del dia. Ara, amb els més petits toca abordar les primeres escriptures, Mesopotàmia, Egipte i les piràmides. Energia desbordant, però res surt com estava previst. Què són les mòmies? Pregunto, com si la resposta hagués de ser evident. I una resposta supera l'altra, fins a arribar a la traca final: les mòmies són unes persones embolicades amb paper de vàter que han fet coses dolentes i fan por a la gent. Intento sortir del pou, explicar que no estem parlant de pel·lícules de por de sèrie B, sinó del que passava a Egipte 3000 anys abans de Crist. Però de cop, tot s'enfonsa, i ells no veuen res clar. Però realment creien en més d'un Déu? Això no pot ser, de Déu només n'hi ha un. Intento argumentar, però és com si me piqués el cap contra una paret. La conversa s'acaba amb una frase letal que m'adreça convençut un alumne: Si no et creus que només hi ha un Déu, ja ho veuràs quan et moris. Aconseguim trobar un terreny d'acord respectuós sobre el tema religiós. Però sento que he fracassat.

Em desespero. Penso en Tupac i respiro profundament. Intento analitzar el que està passant. Aquest alumnes coneixeran Tupac d'aquí dos anys? És més interessant que sàpiguen el procés de momificació, que acceptin que hi ha creences diverses o que coneguin Tupac? Les tres coses van lligades? Estic disposada a a renunciar a alguna de les tres? No tinc resposta. No hi ha resposta. Cada classe és un món, cada alumne és un món. Cada dia és diferent. Però un cop més, els alumnes m'han ensenyat coses.

L'exercici del professor, d'exposar-se cada dia, davant d'un grup d'adolescents no se pot entendre sense un aprenentatge permanent dels alumnes, si, però també del professor. És indispensable per adaptar-se i així, avançar conjuntament. La propera vegada, no donaré per suposat que els alumnes saben que és una mòmia. I sobretot, a l'instant en que passi, intentaré no oblidar-me de pensar que ells, coneixen mil i un tupacs, que no he sabut descobrir.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.