Puigdemont ha aterrat. Fent exactament allò que havia repudiat i vilipendiat quan ho han protagonitzat els republicans en exclusiva. No era el què, era el qui.
El líder plenipotenciari de Waterloo, de Junts, del Consell per la República i del que convingui va certificar un acord rotund amb el PSOE per a la Mesa del Congrés. Inesperat per tota la retòrica maximalista, per les desqualificacions constants als acords entre PSOE i ERC. A tant va arribar el rebuig frontal que no és que es menyspreessin els acords sinó que es qüestionava la mateixa estratègia de cercar acords dels republicans.
La mallorquina Francina Armengol serà la nova presidenta del Congrés. A canvi de res, haurien dit en altres temps si el PSOE només hagués acceptat les tres condicions que van plantejar els republicans per a un acord: el foment del català a Europa i Espanya, la investigació Pegasus i la tramitació d’una llei d’amnistia. Puigdemont ha demanat ampliar aquesta investigació al 17A. Gratis per a Sánchez, és un mort a les espatlles de Rajoy. És a dir, Puigdemont ha assumit exactament les mateixes condicions que havia presentat ERC. Ni més, ni menys. Però ara sí, amb un paper protagonista. I és així que ufanós ha ungit Francina Armengol. Ell l’ha ungit. I només ell. Aquí rau la diferència. No era el què. No ho ha estat mai. Era el qui.
Per això també va rebutjar sense manies un acord amb els republicans per negociar la investidura de la Mesa del Parlament. No pel què, sempre ha estat pel qui. Compartir aquest protagonisme era contrari a tot allò que tant havia trobat a faltar.
I així, finalment, ha gestionat les mateixes cartes que havia ensenyat ERC. Això sí, amb compàs d’espera. I pretenent ignorar els republicans, amb 75.000 vots més que no pas ell. Però deixant clar que la seva posició era determinant. Era una qüestió pura i simple de protagonisme, de rellevància, d’haver-se sentit fora de joc, menystingut per ERC que ha estat exactament el que ha fet Puigdemont quan ha clamat que ell i només ell tenia la clau. És a dir, que els vots que ell gestionava –encara que no té cap càrrec orgànic a Junts- eren imprescindibles aritmèticament. Encara que també ho fossin els dels republicans.
Però amb una diferència. Notable. Ha pogut maniobrar sense l’oposició dels republicans. Ben al contrari. Aquesta és la segona gran diferència. Tots els acords subscrits pels republicans –i tots vol dir tots- havien estat combatuts ferotgement per Puigdemont. I denunciats com un ardit pactat amb l’enemic. Com una traïció al país, com una baixada de pantalons, com un atemptat a Catalunya.
I, alhora, herència convergent, titllats del fruit de la incompetència, de l’estultícia republicana. Era la veu de l’amo escridassant el servei per haver-se atrevit a decidir. Hi ha un ordre atàvic a Waterloo, fruit de 40 anys militant en un espai que havia estat hegemònic, un espai que el va portar a la Presidència de la Generalitat i que amb Puigdemont es va veure superat pels republicans saltataulells. I és això i sobretot això el que ha ferit Puigdemont. Afortunadament, ara se sent més alleujat.
