La meua família és laica, molt laica, i considera indigne participar en cerimònies religioses encartonades que marquen naixements, preadolescències, matrimonis o defuncions. A banda, soc víctima d’una societat que no ha sabut construir cerimònies alternatives laiques que ens facen sentir importants en moments que considerem crucials en la vida de qualsevol persona. Bé, l’Ajuntament de València, amb l’exemple de municipis catalans, i d’antigues tradicions anarquistes, va començar a fer batejos laics, però el nou Ajuntament del PP ja ha anunciat que no seguirà fent-ne.
Els meus pares i els meus oncles i ties han sigut batejats, han fet la comunió i s’han casat: no n’hi havia una altra, era obligatori. En canvi, amb els seus fills ja no era obligatori fer aquests rituals, així que, com a acte de posicionament cultural i rebel, no hi hagué cap tipus de celebració. Ser laic implicava els silencis en rituals de pas. Fins que, fa 17 anys, aquest fet es va reflexionar en la meua família una nit tòrrida d’estiu a Extremadura i es va decidir que començaríem a fer celebracions laiques. Vam mirar-nos les cares a vore a qui li pertocava celebrar-li alguna cosa. I, de seguida, ho vam tenir clar, la meua cosina, que en aquell moment tenia 9 anys, estava en l’edat de celebrar-li la preadolescència i que ja tenia suficient trellat per començar a participar en les decisions de la seua comunitat més propera. Li anàvem a celebrar una comunió civil.
La preparació va durar una setmana en la qual, tots i cadascú de nosaltres ens vam haver d’agenciar un conjunt de color blanc. Som la família Blanco, el color era l’adequat. Uns van preparar un Power Point amb fotos de la celebrada que retrataven divinament el seu creixement, d’altres van preparar la música, d’altres el menú i d’altres els discursos que farien els oradors i el mestre de cerimònies.
Fou un acte solemne, emotiu i divertit, on la celebrada va sentir que havia entrat en una nova fase de la seua vida; la infantesa s’anava allunyant.
Quan la família va prendre la decisió d’instaurar estos nous rituals, 4 dels 10 cosins que som ja érem massa grans perquè ens celebraren res.
Per tant, a este pas —vaig comentar a la meua família una altra nit tòrrida d’estiu a Extremadura— em sembla que sols em celebrareu de forma comunitària la mort i perquè el tanatori t’ho organitza tot. Encara estic a temps que em bategeu o em feu la comunió civil?
Després del meu comentari es van produir uns somriures reflexius. No, estàs massa major perquè et celebrem res d’això, reina — em van dir—, però buscarem una altra fórmula per celebrar-vos als 4 que us heu quedat despenjats.
Així, va nàixer la cerimònia als descelebrats on, tota la família vestida de blanc i de forma solemne, ens va dir: “Vau tenir la mala sort de nàixer abans que en la família ens inventàrem estes cerimònies substitutives. I, per això, sou la generació dels descelebrats, fruit de la vostra condició de fills de laics en societats que no han sabut encara reconstruir-se com a conscientment laiques.
Però us estimem molt, malgrat que no va haver-hi cerimònia perquè sentireu oficialment que us estimàvem així, en grup.
I avui ens inventem, per compensar, la cerimònia del reconeixement dels descelebrats, que nasqueren i ningú els va incloure formalment en la seua comunitat i que es feren adolescents davant la indiferència del grup”.
Gràcies, família. Per la meua banda, intentaré no criar més descelebrats.
