Per a ofrenar, Compromís

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"Els bascos cobren per ser espanyols; els catalans paguem per haver de ser-ho”. Substituïm, com en tantes i tantes altres coses, “catalans” per “valencians” i ja ho tenim. El clam per un finançament més just per al País Valencià ha aconseguit reunir una gran part de la societat valenciana, de dalt a baix i de dreta a esquerra, simplement, perquè ha esdevingut incontestable. Quan l’economista castellonenc i membre d’Esquerra, Celestí Gimeno, denunciava l’espoli fiscal valencià fa més d’una dècada, gairebé ningú li feia cas; ara, a les acaballes de 2017, només la ceguesa o el cinisme polític poden evitar la proclama: el País Valencià està infrafinançat.

La reivindicació, però, té pinta de fer figa a Madrid. Una convocatòria per reclamar l’arribada d’un tren digne a Extremadura ha estat suficient perquè la reivindicació valenciana no trobara ni un espai misèrrim al cul de les portades dels diaris estatals. I no pensem que és culpa dels extremenys: si totes dues manifestacions no hagueren coincidit, la valenciana tampoc hauria trobat ressò soterrada sota qualsevol picabaralla política madrilenya, l’enèsim capítol del procés, el darrer golàs de Cristiano o la conversió per a vianants de no sé quin carrer a la capital. Coses, al capdavall, que sí que interessen Espanya.

El maltractament històric, el menyspreu i la ignorància de les qüestions valencianes és un mal sistèmic de l’Estat espanyol des d’Almansa ençà. Els “más muelles”, en paraules del comte-duc d’Olivares, mai han estat un problema per a l’Estat fins al punt que, en plena efervescència autonòmica, durant la mitificada Transició, un tripijoc ens va fer passar com a himne —regional, és clar— una peça jocfloralesca i coent que s’obri amb un eloqüent “per a ofrenar noves glòries a Espanya...”.

L’entrada de Compromís al Congrés dels Diputats aspirava a canviar l’escenari. El primer diputat nacionalista valencià des de l’any de la picor, deien, era tota una fita i l’inici d’una nova presència valenciana a Madrid; avui, ja en són quatre, de diputats. Tornava el moment de parlar d’un hipotètic poder valencià.

La realitat, però, s’ha imposat sobre la ficció. Sobre el relat de ficció de Compromís, en concret. El desgavell intern a l’hora d’autodefinir-se, entre la crisi generacional i els corrents enfrontats del Bloc, els somnis humits d’Iniciativa amb Podemos o els sainets de Mónica Oltra per deixar clar que ella no és nacionalista, ha esdevingut un totum revolutum que, a Madrid, s’ha traduït en una inacció desesperant.

Els empresaris valencians, la majoria dels quals són de polsereta amb l’estanquera, somien secretament una CiU valenciana i Compromís no els la dóna perquè no pot; els nacionalistes i independentistes valencians somien en una veu al Congrés a l’estil dels catalans o els bascos i Compromís no els la dóna perquè no vol; els líders de la coalició mateixa somien de convertir-se en la nova esquerra hegemònica al País Valencià i erradicar el problema del finançament i Compromís no ho aconsegueix perquè no sap.

La síndrome del nord de Compromís ha convertit la formació “d’estricta obediència valenciana” en un partit pseudoespanyol a Madrid. L’arrancada com a apèndix de Podemos —amb intent de compartir grup, fins i tot, amb els diputats valencians de la formació de Pablo Iglesias— s’ha agreujat amb les crítiques al procés i l’alineament amb Ciudadanos en contra del cupo basc, la qual cosa ha obert noves ferides a l’interior de la coalició.

“Amb el vot negatiu”, assegura Joan Baldoví, portaveu de Compromís a Madrid, “es visibilitza el problema valencià”. Un gran error. Amb el vot en contra, el problema es visibilitza un dia, en tot cas, i amb la mateixa interpretació que altres grans hits de Compromís a Madrid, com arribar el primer dia acompanyats d’una banda de música o demanar l’eliminació del cognom “de los diputados” del Congrés: titular curiós o sainetístic al diari i, l’endemà, irrellevància de nou.

El que sí que resta, en canvi, és el concert basc. Això, sí. Qui està, doncs, fallant el tret? Els nacionalistes bascos o els nacionalistes —o el que siga— valencians? Criticar allò que desitges per a tu —un sistema de finançament més just i una nova relació econòmica amb l’Estat— no és elegant, ni intel·ligent. L’espoli valencià no és culpa dels bascos sinó de l’Estat i allò que hom espera dels “nacionalistes” és una reivindicació similar; hi trobem, en canvi, l’enèsima renúncia als postulats valencianistes més bàsics i la niciesa de pensar que disparar contra el cupo servirà per a no sé què.

“Els bascos cobren per ser espanyols; els catalans paguem per haver de ser-ho”. Gran joc de paraules. Caldria afegir-hi: “i els valencians paguem per seguir ofrenant noves glòries a Espanya”. Amb molt de comboi, això sí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio