La idea que un govern explícitament reaccionari i desacomplexadament espanyolista pot servir per despertar els partits polítics, les entitats i els ciutadans dels Països Catalans amb consciència de país —i qui diu despertar diu obligar-los a posar-se les piles— és una mostra més del tan habitual wishful thinking nostrat, amb nombroses expressions al llarg de les darreres dècades. (L’expressió anglesa en qüestió, aclarim-ho abans de continuar, es podria traduir perifràsticament com: la realitat i les coses són o seran com jo vull que siguin tan sols perquè ho desitjo molt fort i perquè dic molt convençut que ho són o que ho seran).
El wishful thinking, en totes les seves variants i manifestacions, ha estat i continua sent un clàssic del catalanisme —és a dir, també del valencianisme i del mallorquinisme— en qüestions de llengua i de política lingüística. La cosa ha funcionat de la següent manera durant les darreres dècades: com que no ens atrevim a defensar amb fermesa els nostres drets com a catalanoparlants, però com que també ens molesta i ens fa sentir malament resignar-nos a la desaparició i la castellanització del català, direm que la immersió a les escoles funciona (quan sovint ni tan sols s’aplica i molts alumnes acaben el seu període d’escolarització sense saber parlar la llengua del país), direm que no hi ha conflicte lingüístic, callarem acríticament davant dels que canten les virtuts del bilingüisme i celebrarem que el català no havia tengut mai tants parlants (obviant que el que compta són els percentatges i no el nombre pelat de suposats parlants).
I el mateix va passar amb tot el tema de la independència: com que desitgem molt fort ser un estat, per art de màgia un dia Catalunya serà un estat, i la Unió Europea ens farà el favor de posar-nos les coses fàcils, i Espanya ho acceptarà, i no recorrerà a tots els trucs, totes les violències, totes les trampes, totes les coaccions i totes les amenaces per impedir-ho.
Els resultats pràctics del wishful thinking aplicat a la cosa política —tant des del punt de vista socioeconòmic com nacional o politicocultural— són perfectament quantificables: legitimació de les polítiques i l’imaginari de l’espanyolisme, naturalització de l’erosió i la destrucció pròpies —llengua, cultura, model econòmic sostenible, equilibri ecològic—, pèrdua de contacte amb la realitat, rendició actitudinal, deserció intel·lectual, dissolució ideològica, debilitament argumental...
Mirat amb perspectiva, es podria dir fins i tot que la idea que l’arribada al poder de les forces reaccionàries i ultraespanyolistes del PP i de Vox ens pot reactivar representa una versió extrema i desesperada de wishful thinking: fins ara hem estat perdent i ara encara perdem, però tranquils, que ara que estam més malament que mai, amb uns poders més brutalment enemics que mai en contra, reaccionarem i començarem, per fi, a guanyar. Costa de desxifrar i d’entendre quina mentalitat i quin estat d’ànim s’amaguen darrera d’aquest argument: si és una sublimació de la impotència, si és una mostra de cinisme, si és ingenuïtat, si és covardia...
Sigui com sigui, el que és obvi és que la política seriosa i els grans temes de país només poden intentar gestionar-se bé mirant la realitat cara a cara sense autoenganys i amb moltes més propostes que purament reacions, amb un pla que no depèn del que fa l’enemic sinó del que aspiram a fer i del que som capaços de fer nosaltres.
