La pel·lícula Oppenheimer, de Christopher Nolan, refresca la inacabable discussió sobre si l’ús de la bomba atòmica, l’agost del 1945, a les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki, fou o no justificat. Entre els arguments a favor hi ha la resistència fanàtica dels japonesos, que potser no s’haurien rendit fins que el país no fora arrasat i hagueren mort moltíssimes més persones de les que mataren les dues bombes. El bombardeig de Tòquio, per exemple, on havien mort més de 100.000 habitants, no havia tingut cap efecte polític. Una invasió del país hauria sigut una llarguíssima carnisseria per ambdós costats. Un altre argument és que l’ús de la bomba va convèncer el món del seu horror, i això potser evità que, tot i que no se n’han deixat de construir, i cada vegada més potents, no es tornaren a fer servir en una guerra. I un altre argument és que la bomba agafà a contrapeu la Unió Soviètica: la guerra acabà tan prompte que aquesta no pogué envair el Japó, i això evità una partició del país en dos com la d’Alemanya.
Els arguments contra l’ús de la bomba apunten a que el Japó ja es plantejava rendir-se, que el rebuig dels americans als termes de la rendició proposats pel govern nipó allargà innecessàriament la guerra. A més, hi havia una tercera opció, a banda del llançament o no de la bomba atòmica, i era fer-la esclatar a la badia de Tòquio, on hauria mort molta menys gent i hauria pogut tindre un efecte dissuasori. Els comandaments americans ho van descartar perquè només tenien dues bombes i no en volien balafiar una sobre una àrea despoblada. Quin sentit tenia, però, llançar la segona bomba? Per què quasi ningú parla de Nagasaki? L’efecte de la primera sobre Hiroshima fou tan bèstia que no donaren temps, als japonesos, a reaccionar i rendir-se abans que, tres dies més tard, caiguera la segona.
Oppenheimer se centra en la biografia del físic i en el punt de vista americà. Com a contrapunt he llegit Hiroshima, de John Hersey, reportatge periodístic també fet per un americà, però que ens mostra, sense moralismes ni sentimentalisme, l’experiència d’alguns supervivents a l’explosió. Com ho van viure des de dins, què van veure, la vida posterior, quan i com van faltar. Es calcula que 160.000 ciutadans van morir a Hiroshima i 80.000 a Nagasaki. La meitat d’ells quan cau la bomba, l’altra, per les seqüeles de la radiació. Els casos de càncer i de malformacions es multiplicaren. Qui no, va morir va patir malalties menors —anèmies, problemes sexuals, envelliment accelerat, fatiga crònica...— que li impediren una vida normal.
Al debat sobre l’ús de la bomba es parla d’estadístiques, de geopolítica. D’abstraccions. Hersey, en canvi, mostra la vida quotidiana d’una gent que no tenia culpa de res. Crec que aquestes persones, i les que van desaparèixer sota les bombes, haurien de comptar tant o més que els científics i els polítics que protagonitzen la pel·lícula de Nolan.
