No resultaria estrany que al País Valencià, durant les últimes setmanes, algunes persones vinculades al món de la cultura hagen començat a estudiar en la intimitat el vocabulari bàsic de la tauromàquia. Seran coneixements d’utilitat en el cas d’una trobada amb Vicente Barrera, vicepresident i conseller de Cultura i Esport de la Generalitat. Un home a qui no se li coneix més trajectòria que la de matador, empresari (en els sectors agroalimentari, immobiliari i ramader) i llicenciat en Dret, però que no ha exercit mai com a advocat.
Les persones que s’hagen introduït en aquest món de sang ja sabran que una de les primeres etapes que compleixen els toreros en la missió d’escabetxar el brau és la citació. En aquest cas, implica “provocar el bou perquè envestisca, o perquè acudisca a un determinat paratge” (segons el glossari de termes taurins disponible en el web de la Junta de Castella i Lleó). Això mateix, citar el bou, és el que han fet, metafòricament, els primers responsables de la Generalitat que han atés els mitjans de comunicació. I, en general, hem entrat al quite sense vacil·lar.
El primer cop de capot es produïa a principis d’agost amb el nomenament de Paula Añó com a secretària autonòmica de Cultura. Resident a Barcelona des de fa anys, Añó es va fer coneguda en 2019 per unes declaracions contra l’independentisme català en El programa de Ana Rosa. Ja amb el seu nom en la impremta del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, l’encarregada de gestionar la política cultural s’enrolava en el secessionisme lingüístic (El País, 4 d’agost) i deia tenir identificats els “agents del pancatalanisme” (Levante-EMV, 5 d’agost).
Poc després, el Consell seguia carregant la sort amb l’entrevista al conseller d’Educació, José Antonio Rovira, en El Mundo (5 d’agost). “Volem que els xiquets valencians estudien valencià, no català” era el titular que es multiplicava per les xarxes socials. Mentrestant, Rovira repetia el mantra de la llibertat d’elecció de la llengua vehicular sense tenir en compte la situació diglòssica del territori. I, sobretot, apuntava a una suposada sobredimensió de les plantilles: “hi ha directors d’institut que diuen que no saben què fer amb tant de professor”.
L’última arrencada, de moment, tenia lloc el passat 9 d’agost en l’entrevista al conseller de Sanitat, Marciano Gómez, en À Punt Mèdia. El cap del departament amb major pressupost del govern valencià va anunciar que prendrà les decisions sense atendre a motius ideològics, sinó que tindrà en compte criteris “d’eficàcia i eficiència”. I va obrir la porta, sense ambages, a recórrer a la sanitat privada i, per tant, a la mercantilització dels drets de la ciutadania. Tanmateix, res estrany si es té en compte que Gómez va ser un dels impulsors de l’anomenat model Alzira amb Eduardo Zaplana.
Així les coses, l’esquerra haurà d’escollir bé les batalles a lliurar. Perquè amb VOX en procés de descomposició, és molt probable que Carlos Mazón aprofite qualsevol escletxa per avançar les eleccions i intentar aglutinar de nou tota la dreta al voltant del PP. Si ho aconsegueix, hi apareixerà el capitalista, eixe “espontani” encarregat d’apujar-se el matador als muscles i acompanyar-lo fora de la plaça perquè es fundisca amb l’afició mentre el pobre bou, torturat i sense vida, és arrossegat pels mulaters a l’escorxador.
