Per a les primeres setmanes de despertar-se tres vegades a la nit per alletar un nounat, Hotel Insomni, de Charles Simic, és una lectura molt adient. La poesia s’ajusta a les batzegades de l’inici. Se l’havia comprat unes setmanes abans de parir, per engrandir la llista de lectures que faria “abans de”, com per avançar feina. Quina feina? Si després el temps canvia i les coordenades agafen una altra batuta! Potser és aquest compàs diferent, com si altre s’encarregués de guiar amb senderi els seus actes i les seues decisions, el que li va posar a les mans Hotel Insomni. Després de cada temptativa esgotadora de donar el pit, a les dues o les tres o les quatre de la matinada, es regalava un poema. El rellegia. I quan intentava un segon poema ja s’adormia. I gossos de sis potes, bojos, aranyes, titelles i escenes de ciutat i de nit li vetllaven el son.
Un altre dia, pensant que seria un bon moment per descobrir algun autor, li va venir al cap que un amic li havia parlat de Jordi Sarsanedas. A casa tenia Mites. El va començar després d’una migdiada de sis de la tarda, i els contes poètics i onírics, amb una escriptura d’una densitat envoltant, li van caure a sobre com una teranyina. Cada fil de la teranyina, precís, afuat. En recorda imatges que li van fer venir basques, com un gos aniquilat en un ring de rates. Potser el pes de la recreació de mites la va portar a regalar-se, per Sant Jordi, dos Kafkes pendents: Paràboles i paradoxes, una cara divertidíssima del diàleg amb el mite (“Posidó feia càlculs assegut a l’escriptori. L’administració de totes les aigües suposava una feina inacabable”), i Carta al pare, que la va impressionar no tant per la recriminació filial sinó per un desplegament d’idees ple de giravolts, petites o grans exageracions posades a lloc com una munició perfecta. Fila que filaràs d’idees i univers extemporani.
El postpart és un temps dilatat. Tot es dona i s’allarga més que la quarantena o el marge reduït del temps productiu -—que no biològic— de la baixa per maternitat de quatre mesos. Una misèria en un país que encara menysté tot el que té a veure amb el cos de la dona. En aquest temps balder, la lectura li va oferir un lloc de retrobament, un lloc concret per seguir tocant de peus a terra i de volar alhora.
En aquest temps s’imposa la necessitat d’harmonia amb el cosmos, de pensar que tot lliga, i per això el regal d’un amic va acabar d’adobar el sentit mític de les lectures: Odisseu. Els meus primers mites. Després va venir el flamant primer àlbum de l’editorial Vacamú, El circ Printimpram, amb poemes de Daniïl Kharms, magníficament traduït per José Mateo Puig i Xènia Dyakonova, il·lustrat per Lluís Gay, i amb edició bilingüe. Una delícia: “Vaig corrent, corrent, corrent, / fins que em canso, / i m’assec a la tauleta / i descanso. Miro el cel i veig que hi ha una... / gralla, / i al darrere veig que hi ha una... / gralla, [...] I com és que jo no volo? Quina llauna! Ja n’hi ha prou de reposar. Ara vull volar i volar!”
Aquest estadi més intuïtiu que no pas racional l’ha fet escriure això en tercera persona. Que ho prenguin com a homenatge els gegants que l’han dut a braços fins aquí. A ella i al petit, que ha escoltat en veu alta un pessic de Sarsanedas i de Kafka, i uns versos de Simic i de Kharms. Encara és hora que facin estudis sobre els beneficis d’aquesta pràctica.
