Mentre les neurones es mouen més lentament que mai intentant atrapar el concepte, el macadam bullent d’agost captura filagarses de cautxú a cada frenada de la llarga serp que va o torna de les platges. Si calia cap altra prova del canvi climàtic roent que PP i VOX neguen, mesurin la lentitud de reflexos en les onades de calor i escoltin els raonaments tan estrambòtics com difícils de pair dels que volen governar... i la poca alçada de les propostes.
Com un mandrós exercici del joc dels disbarats, en pocs dies ens han informat que la clau del proper govern de l’Estat la té el P. Puigdemont, o potser no, que la té el P. Aragonès, o que potser la comparteix un grup parlamentari català de set (triïn el que vulguin). Com tampoc seria la primera vegada, la poden tenir dos possibles vots dels que es compren a la Tamayo i Sàez que tants bons rèdits van donar a la reina batràcia de la desesperança. O les votacions erràtiques d’un nou Alberto Casero, acusat ara pel Tribunal Supremo per malversació i prevaricació.
En el joc dels disbarats dels darrers dies hem vist maniobres de VOX, dimissions i renúncies, mentre Feijóo demanava pas cap a la investidura com qualsevol esquiador novell a les pistes de Baqueira. No sap el president farinós que el poder no es demana ni s’implora. Aquí i a Madrid. I molt menys quan has esvalotat massa galliners amenaçant la cultura i la llengua, quan dones suport al maltractament d’animals i en canvi t’amagues sota casulles contra la violència de gènere.
I altres disbarats d’agost que de vells i caducats ja fan pudor són els que ens tornem a parlar de la transferència d’unes rodalies que s’arrossega des del Estatut que comptava amb el suport de Zapatero i el ribot d’Alfonso Guerra. Foment de Treball, amb murmuri d’abelles, intenta seduir Junts per donar suport a Sánchez a canvi de ves a saber quines gestions perquè tornin empreses fugides el 2017. El mateix Foment que sembla donar per bo que el corredor mediterrani passi per la marinera ciutat del Manzanares, i del que no se’n va sentir ni una queixa per les seus fugitives mentre feia el besamans al Borbó de la rancúnia.
Deia Josep Fontana a mitjans del 2017 que a Espanya s’hi manté un immobilisme polític que esfereeix i que ens ha portat a una situació de dependència ridícula i nefasta. No sols el Tribunal Constitucional dicta normes que ens retallen drets, sinó que l’escarni augmenta quan també el Tribunal de Cuentas i fins i tot la Junta Electoral ens castiga i coacciona, deroga lleis i deposa Presidents.
Hem perdut espai polític i ni tant sols intentem treure les caretes dels mentiders, ni denunciar els pitjors abusos del mal govern. Que no es posi com a raó suprema l’aconseguiment d’una amnistia que, si segueixen les velles tradicions, serà millor pels botxins que per les víctimes. I sempre que s’hi faci lloc entre les escletxes constitucionals.
Si no reaccionem des de l’activisme i la societat civil aquest proper 11 de setembre i 1 i 3 d’octubre, no farem més que seguir consentint la degradació i el nostre maltractament. El millor antídot: l’orgull de no caure en jocs de disbarats, ni cedir a les pressions dels trilers. Tornem a ser el que sabem que som. Omplim els carrers. Retrobem-nos.
I via fora.
