Ara fa molts anys —no ens pararem a comptar-los—, ell i la nóvia baixaven a la platja, es llevaven les xancletes i solien caminar, banyant-se els peus, fins a una zona no massificada on instal·laven el para-sol i estenien les tovalloles. N’eren pocs, els qui arribaven fins allà, però sempre s’hi trobaven una família: pare, mare i dos xiquets, potser bessons, amb el seu para-sol, cadires, tovalloles i joguets de plàstic. Secretament, entre ells i amb ironia, els anomenaren “la família”. No molestaven. Eren gent educada, discreta, de bona presència. Una postal humana. Els pares jugaven amb els xiquets dins l’aigua, amb flotadors o sense, i fora, a l’arena dura i humida, on omplien poalets i feien castells.
Passaren anys, ell i la nóvia es casaren. Als estius, continuaven visitant aquella zona ja no tan solitària ni tranquil·la de platja —s’hi havien construït urbanitzacions i un passeig de formigó— on seguien trobant-se, cada volta, la família. Els germans, o els bessons —no ho van saber mai—, ja adolescents, escoltaven música amb auriculars o xarraven entre ells, en comptes de jugar amb els pares, que feien exercici amb paletes de fusta i una pilota de goma que sovint anava a parar a prop dels novençans.
Ell i l’esposa van tindre un fill. Dos anys i mig més tard, un segon. Dos xiquets ben diferents, no sols d’edat sinó també de caràcter. Amb ells, carregats amb poalets, pales i rasclets, baixaven a la platja, es llevaven les xancletes i es desplaçaven sense pressa, banyant-se els peus, al racó preferit, bastant concorregut i d’on havia desaparegut el silenci. Continuaven trobant-se la família, tot i que incompleta. Només els pares hi passaven el matí nadant, estovats al sol i jugant amb les paletes. On eren els fills? A ell li hauria agradat preguntar, saber-ne alguna cosa, però mai no havien parlat amb la família, tot i haver compartit tantes voltes aquell racó de mar.
Ara, amb els fills ja adolescents, ell i la dona s’hi acosten molt de tant en tant a aquell lloc. Sempre hi troben els pares de la família, jugant amb les paletes, nadant o prenent el sol. Se’ls ha omplit el cap de cabells blancs, es mouen sense agilitat, fan partides curtes, sobretot seuen a les cadires de tela plastificada i contemplen qui passeja per vora mar o qui nada. O potser pensen en els fills.
Entre els qui hi acudeixen fugint de zones encara més massificades i sorolloses hi ha de tot, però majoritàriament parelles de nóvios joves. Ell i ella es diuen que potser aquell lloc ja no val la pena, que no cal caminar tant per a passar una estona a la platja, que hi ha massa gent i soroll i que igual ja no hi tornen. I mentre ho diu descobreix que una de tantes parelles de nóvios els mira fix, que tots dos els examinen, a ell, a l’esposa i als fills, que tenen els auriculars posats i palpen els mòbils, sota el para-sol. Els nóvios es murmuren alguna cosa a l’orella mentre, intentant toscament dissimular, riuen.
