Tornar a l'escola

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Durant anys, tenia un somni recorrent. Una mena de malson. De cop i volta em trobava, juntament amb tots els meus antics companys de classe i amb l’aspecte, ocupacions i preocupacions d’avui, assegut als pupitres on vam estudiar per completar algun terrorífic examen que ens havia quedat penjat i que invalidava tot el que havíem fet fins llavors. Tots plegats havíem de tornar, terroritzats, a l’escola per completar aquell tràmit que havia de donar validesa al nostre currículum.

A mesura que han anat passant els anys, aquest somni s’ha anat esvaint. A mesura que l’escola era una etapa més llunyana, el seu record estava més envoltat de la nostàlgia –dolça metzina– que ho reescriu tot. Hi vaig arribar als tres anys –fa 30 anys que conec a quatre dels meus millors amics– i en vaig sortir major d’edat. En total, quinze anys de la meva vida. Ara en fa 15, justament, que en vaig sortir per començar la vida fora de l’escola, aquell entorn que durant anys va ser-ho pràcticament tot i on em sentia segur. He passat, per tant, més anys fora que a l’escola.

Enguany l’escola fa 50 anys, i per aquest motiu hi he tornat un parell de vegades en qualitat d’exalumne. Quan érem nosaltres, els meus companys i jo els qui corríem pel pati i ocupaven les aules, havíem celebrat els 20 i els 30. Ara se’m crida com a element històric. Som, doncs, part de la història de l’escola i per aquest motiu se m’ha demanat que ajudi a fer memòria.

I és que, més enllà d’aquells moments que tots podem esborrar, només puc dir que hi vaig ser raonablement feliç. Hi vaig aprendre –i no és pas tòpic– les bases del que sé. Des de situar la I República a què era el Modernisme, des dels versos d’Antonio Machado a explicar el Principi d’Arquímedes. I, a més, sé perfectament qui m’ho va ensenyar i a qui li he d’agrair. A banda d’aportar-nos coneixements, si faig memòria, puc pensar que aquells mestres ens van adoctrinar –ara que està de moda la paraula– en uns valors. Uns valors humans que podíem anomenar d’un cristianisme sense catecisme. I és que essent l’escola laica, la majoria de professors provenien de la desbandada produïda després de la florida de vocacions del Concili Vaticà II. Uns valors bàsics de compromís, respecte i cooperació amb els altres, catalanitat, democràcia, etc. d’una escola que durant el gruix de la seva història va tenir com ànima el seu director, el meu professor d’Història –a qui dec moltes coses– i el nostre mestre Ramon Salicrú, avui jubilat, com bona part de la vella guàrdia del claustre de professors que, des de joves, van formar a diverses generacions de mataronins.

Ara torno a passejar pel pati i recordo espais mítics i racons secrets. Alguns no els trobo perquè han desaparegut per mor de les necessitats de nous espais i infraestructures. Em retrobo cares que són part de la meva infància. D’altres, són, per contra, em són completament noves i reto homenatge als que no hi són i van marxar abans d’hora. Xafardejo des de fora les aules, on encara hi ha les mateixes taules, però que avui ocupen tauletes i ordinadors. Em trobo nens i nenes al pati, i em pregunto si encara deuen fer sorra fina.

He tornat a l’escola tranquil, perquè no hi tenia cap assignatura pendent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.