Valencians els nous catalans

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No. Això no és un article més on es canten les excel·lències del fusterianisme. No seguiu llegint si el que voleu és l’enèsim recordatori de la catalanitat dels valencians o referències a la cita fusteriana que diu que “ser valencians és la nostra manera de ser catalans”. No. Això no va d’inserir-se en la pols dels segles a l’aixopluc de la Corona d’Aragó, de la catalanitat de Jaume I o dels centenars de citacions que titllen la gent del sud del Sénia amb el mateix gentilici que els de nord enllà. No. Això va d’ara, d’ací i d’avui.

El procés català té tot l’Estat espanyol mirant cap al nord-est peninsular, tot i que amb intensitats diferents. Madrid albira de ben lluny i no només cap a Catalunya; el País Valencià, en canvi, s’ho mira de prop, exageradament més prop, o almenys hauria de fer-ho. La proclamació de la República Catalana i, sobretot, el llarg camí previ fa nosa als governants valencians i els Puig, Oltra i companyia han deixat clar amb més o menys malaptesa que el procés no té res a veure amb els valencians. El diagnòstic, en canvi, es veu diferent des de fora.

Tant si la independència de Catalunya tira endavant com si fracassa en el fang pudent de l’article 155, el futur dels catalans condicionarà els valencians. No seria gens atrevit, ni cap concessió al fusterianisme militant, assegurar que, en ambdós casos, però sobretot si Catalunya es consolida com a nou Estat, els valencians passaran a ser els nous catalans d’Espanya i per a Espanya.

L’aplicació de l’article 155 suposa un avís per a navegants d’altres autonomies amb aspiracions de superar la cotilla del règim del 78 per qualsevol camí. Ho diu Pablo Casado, portaveu del PP, qui assegura que el pes de l’estancada Constitució espanyola caurà sobre qui qüestione l’estat actual de les coses més enllà de Catalunya. Cap sorpresa, però. En a penes unes setmanes des que el Govern espanyol ha desempolsegat l’article, ja són tres autonomies amenaçades de patir-ne les conseqüències: País Basc i Navarra (Euskal Herria, com qui diu) i Castella – la Manxa, on el Govern autonòmic de PSOE i Podemos, sorprenentment, també suposa una amenaça de trencament per a la fràgil, pel que sembla, Espanya.

La bandera del 155 encara no ha ondejat al País Valencià, ni PP i Ciutadans l’han hissada pels corredors de les Corts Valencianes. Però sí que han llançat missatges on s’apunta en aquesta direcció. De moment, el procés, ni que siga com a dany col·lateral, ha remogut el fem de l’abocador polític valencià on ja es parla d’una segona batalla de València. Encara que faça riure, les comparacions entre el presumpte radicalisme de Compromís amb la la CUP —CUPromís, en diuen alguns dretans amb ganes de gresca— ja estan abonant el terreny per evidenciar que la Generalitat Valenciana està segrestada per nacionalistes catalanistes i que, en conseqüència, Espanya està amenaçada també en aquestes contrades.

Si Catalunya confirma l’adéu a Espanya, la tendència anirà a més. Camí de les eleccions de 2019, el discurs de l’agitació i la por al catalanisme anirà in crescendo des de les files del PP i Ciutadans i l’intent d’homologar Catalunya i el País Valencià tornarà a venir de l’espanyolisme recalcitrant més que no dels vells fusterians. Els Països Catalans resulten més visibles des de Madrid —o des dels partits amb centre madrileny— que des del valencianisme hegemònic. I Compromís, encara que no vulga saber-ne res, en sortirà malparat.

L’atac al plurilingüisme aigualit del conseller Vicent Marzà és un clar exemple del que dic. Els valencians seran els nous catalans d’Espanya perquè es marcarà l’escola en valencià d’una manera ferotge, com mai abans havíem vist. Es parlarà d’adoctrinament i la llengua serà vista com un perill català més des de l’Estat.

El procés català es mira de perfil des del Palau de la Generalitat i, fins i tot, amb alegria poc o gens dissimulada quan les seus socials d’empreses i bancs creuen el Sénia i es desplacen cap al sud; també quan el turisme poruc que abandona la Costa Brava gira cua cap a València i Alacant. Però, una volta tancat aquest traspàs modest i circumstancial de poder autonòmic, la realitat que romandrà serà una autonomia clònica a Catalunya (mateixa llengua, mateixa necessitat d’infraestructures com el corredor mediterrani, mateix espoli fiscal, mateixa reivindicació de finançament just...) amb la diferència que Espanya voldrà tenir-ho ara tot més “atado y bien atado”.

Els valencians seran els nous catalans, sí, i ens ho explicaran 155 vegades des del Govern espanyol. Ni tan sols aigualir les reivindicacions podrà evitar-ho. Tal volta siga el moment de muntar el pollo aquell que, de moment, no passa de ser un ouet sense covar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Antoni Rubio
Antoni Rubio