Salvatges

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha casos que, tot i semblar aïllats, reflecteixen molt bé un context. Dijous a la nit, passada la jornada vertiginosa amb final tràgic, sopava en un bar. Feia tot just el que no acostume a fer darrerament: un entrepà amb una cervesa i tractar d’oblidar-me’n. Amb l’ajuda indispensable del mòbil, que em manté connectat amb els meus, que estan a 600 quilòmetres. A l’altra punta del país.

Era un moment relaxat. També trist. La cassolada sonava amb força. Una xica, asseguda a la terrassa del bar, crida: “¡Viva España!”. El menyspreu era evident. Però estava en el seu dret. Acompanyada de dos amics, tots tres malparlaven junts. Protestaven pel soroll. Enmig de tot l’enrenou, un home aparca la bicicleta a prop. Tocava el timbre del vehicle. Posava, humilment, el seu gra de sorra en aquell clam previsible.

“Hijo de puta!”, escolta sense més. Respon i demana explicacions, òbviament. Amb un to exaltat, com qualsevol que se sent agredit gratuïtament. Després d’uns intercanvis de paraules, un dels joves de la taula s’alça i li pega. Separe com puc. Sóc massa pacífic. Massa. Qui em coneix bé ho sap. I l’agredit entén, de seguida, que hi ha partides que no es poden guanyar. Era millor fer-li-ho veure.

Qualsevol telenotícies no parlaria del fet. I si ho fera, parlaria d'un fet aïllat. Inevitable en certs moments de tensió. No era així, però. Aquella foto era la de tres xics que per les seues paraules no semblaven haver-se preocupat molt de cultivar-se. Menys encara pels seus gestos, pels seus insults, per les seues amenaces. Però se sentien valents. Anaven carregats de raó. Els havien carregat de raó.

L’Estat mai no ha volgut mitjançar mai en aquest conflicte. Perquè se’n troba còmode. I aquesta és la prova més elemental. La del carrer. La del jove semianalfabet –no per la ideologia, sinó per unes formes grolleres que el delaten– que troba raons –sense buscar-les massa– per agredir un home que passa pel carrer.

Perquè hi ha uns jutges que han decidit que pensar com l’agredit és violència, sedició, rebel·lió i malversació. El que feia l’home estava mal. Així ho ha fet entendre un aparell d’Estat amb estructures transversals. Adreçades a conrear el pensament únic. I castiguen a qui les qüestiona. Els que no l’assumeixen van a la contra. Sense espai per als matisos, menys encara per a la convivència, no és casual ni innocent que alguns se senten lliures per agredir. Si l’Estat els protegeix omplint les presons de polítics i líder socials, per què no es van a defensar ells dels enemics més anònims? Cadascú té el seu radi d’acció perfectament delimitat.

No cal fer victimisme, sinó denunciar la realitat que alguns han creat intencionadament. Una realitat irreversible i insostenible que a curt termini els fa guanyar. Però a la llarga els farà perdre. No hi ha institucions, jutges, presons ni agressors quotidans capaços de mantenir tot un país a la contra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Manuel Lillo
Manuel Lillo

Director d'EL TEMPS.