Vaig conèixer l'Aissa a la ciutat algeriana de Ghardaia, a les portes del desert d'un estiu que cremava igual que aquest. Jo estava desorientada i ell reparava un cotxe, acotat davant d'una parada d'autobús. Em va convidar a compartir amb ell i la seva parentela el cuscús excels que feia sa mare, una mossabita que, a diferència dels fills i el marit, no parlava ni francès ni àrab. Amb ella ens comunicàvem amb signes.
L'Aissa forma part d'una minoria majoritària a Ghardaia, autòctons des d'abans de la conquesta musulmana del nord d'Àfrica. Els mossabites són una branca de la minoria amaziga i són els arquitectes de la ciutat laberíntica, amb carrers d'argila prou estrets perquè les parets facin ombra i amb un sistema de pous prou profunds per mantenir-se mig plens tot l'any, en una gesta pròpia dels pobles forjats en la intempestivitat climàtica. A dalt de tot dels carrerons impol·luts i ascendents hi ha la mesquita, sòbria i tancada, bellíssima, exclusiva als muetzins. Els mossabites són gelosos de la seva cultura i continuïtat. Les dones no es lliguen cap mocador al cap, sinó que se sostenen el llençol amb el braç i l'única part del cos que se'ls veu és un ull encerclat per la tela blanca. A tot el recinte del centre vell les fotografies estan prohibides, com si la seva manera de viure fos una fórmula mil·lenària. Ghardaia és tan hipnòtica per algú com jo que estic convençuda que hauré de tornar-hi.
"Soc un amazic lliure, jo. Soc massa rebel per a Algèria", va dir-me un dia que érem dins del seu cotxe. Que l'Aissa era diferent, me'n vaig adonar aviat. Junts vam beure un vi dolent que ja no es produeix al país i vam fumar narguil, dues activitats haram en l'islam però encara més en l'islam d'Algèria, un estat militaritzat monolític, més opressiu en un sentit homogeneïtzador i dictatorial que no pas religiós —però també religiós. L'any 2014 va haver-hi enfrontaments entre mossabites i àrabs, amb morts a totes dues bandes. Les presons de Ghardaia encara acullen ara alguns amazics de la batussa sagnant. La sinagoga de la ciutat, feta una ruïna, està tancada des d'aleshores. No queden jueus a Algèria, només d'amagat, com si l'Estat o els mateixos algerians s'avergonyissin de la seva diversitat.
"Els boscos d'Algèria cremen, i el govern no té avions per apagar tantes flames", em va escriure l'Aissa l'altre dia. També crema Itàlia, Grècia, fins fa poc les Canàries. Vol anar-se'n. No és ric, però no li falta de res a Algèria. Té una propietat i treballa poques hores al dia; senzillament es vol moure per gust, com he fet jo i com fan tants altres. Li he parlat d'equilibris amb els visats, li he recomanat que no viatgi a Europa. Aspira a veure més enllà del món petit on li ha tocat viure. L'entenc, perquè un impuls semblant diria que m'ha guiat sempre. Em diu que Europa no li interessa. Mentrestant, al desert tunisià immigrants subsaharians es moren de set per l'abandó deliberat del govern tunisià finançat poc o molts per nosaltres. La vida promesa els mata ja no al mar, sinó fins i tot abans de travessar-lo. Quan l'Aissa em parla, penso en la meva sort relativa de néixer a l'altra riba. També penso en el paradís que tots busquem i que una mica és a tot arreu, però que any rere any sembla que s'estreny.
