Hi ha un pic d’eufòria quan acabes d’escriure un llibre. Dic quan acabes i em referisc a l’instant en què imprimeixes el text convençut, ingènuament, que l’has enllestit. I dic ingènuament perquè, a partir d’aquest instant, l’hauràs d’acabar unes quantes vegades més, bé siga perquè un primer lector, família o amic, a ser possible de tendències destraleres, et fa suggeriments per millorar-lo, bé siga perquè te’ls fa l’editor o el corrector, o bé perquè t’ho replanteges tu, que, en haver passat unes setmanes, encara que continues sent tu, ja no ets el mateix. En tot cas, aquest primer i provisional acabament genera eufòria, és l’inici de la fi d’un cicle de quatre o cinc anys submergit, de manera obsessiva, en unes situacions i amb uns personatges amb qui has intimat i que ja són part de la teua vida. El final d’un llarg viatge.
Va ser ahir, divendres, a primera hora de la vesprada, que vaig imprimir el text. Amb els fulls dins d’una carpeta, vaig eixir de l’estudi amb intenció de fer-ne còpies i enquadernar-les. No em va aplaudir ningú. Era lògic, ja que el carrer, on feia 38 graus, estava desert. Em vaig acostar a la papereria més pròxima, regentada per una excel·lent i discreta lectora meua. Tenia la persiana fins a baix, al juliol no obria divendres de vesprada. Mala sort. Em vaig allargar a una altra papereria on també conec el propietari, no lector meu però sí discret. Tampoc no havia alçat la persiana. Encara vaig trescar fins a una tercera papereria, on no hi solc anar i on la propietària ni és lectora meua ni tampoc persona discreta. Em preguntarà, amb somrís sibil·lí, si el que li porte és un llibre meu, vaig pensar, voldrà saber de què va, si és autobiogràfic, es fixarà en el títol i el pregonarà a tot Déu. Alleujat, vaig comprovar que tampoc havia obert. Pareixia un complot contra mi i la meua obra. Un mal presagi. De camí, a penes m’havia creuat amb algun foraster extraviat. A la plaça de l’Ajuntament, un vagabund roncava amb la boca oberta, gitat en un banc, amb una motxilla i un pastor alemany a la vora. Descartades les papereries, vaig buscar uns locals que no visite mai: les copisteries. Segur que tenen un horari més ampli, pensí. Error. Totes tancades. La meua ciutat era una ciutat fantasma, un desert de ciment i rajola. Suat de cap a peus, vaig fer l’últim intent en aquests estancs que, a banda de tabac, venen una mica de tot. Potser hi fan fotocòpies i, qui sap, igual les enquadernen. Segon error. Esgotades totes les opcions vaig tornar, derrotat, fet un eccehomo, a casa. Demà ho intente de nou, em vaig dir.
Després de la dutxa freda i d’una tallada de meló, l’eufòria s’havia desbrafat i extingit. Recuperava la lucidesa, tornava a ser conscient que escrivim per domesticar monstres interiors i que qui busca aplaudiments és que té un problema. Ningú no ens espera, mai, enlloc. Aquesta és la pura veritat. Afortunadament.
