Quan Pedro Sánchez va avançar les eleccions espanyoles després de la gran derrota socialista a les municipals i autonòmiques, va agafar tothom per sorpresa. A l’hora d’imaginar quin era el seu càlcul, molts vam pensar: vol que abans de les eleccions es formalitzin acords entre el PP i Vox a ajuntaments i autonomies i que l’entrada de Vox a aquests governs generi prou barrabassades per espantar i mobilitzar l’electorat socialista. Sánchez confia que la por a Vox esdevingui el seu gran argument de campanya.
L’aposta era molt arriscada. Res no assegurava que sortís bé. La trampa era tan òbvia que si el PP no estava del tot cec —encegat per l’eufòria i el sectarisme— evitaria caure-hi, ajornant o refredant la política de pactes amb l’extrema dreta. A més, hi havia tan poc temps que potser, fins i tot en el cas que es formalitzessin els pactes, no hi hauria prou marge per fer les barbaritats que Vox porta en la genètica i el programa. Per tant, no es produiria tan aviat l’onada d’alarma que havia de mobilitzar l’electorat d’esquerres i atreure per al PSOE el vot útil de tots aquells a qui repugna l’acció de l’extrema dreta en molts temes: socials, de gènere, de censura, culturals i molt especialment d’hostilitat per les identitats i les llengües diferents a l’espanyolisme que ella encarna.
Però l‘extrema dreta no li ha fallat, a Sánchez. No tan sols es van fer els pactes entre PP i Vox que tan poc convenien als populars. A més es van fer amb ostentació, amb fatxenderia, i en alguns llocs se’n van veure molt immediatament els efectes, i per tant ja es van disparar totes les alarmes. Per exemple, a Catalunya van tenir un impacte molt gran les declaracions i les accions entorn de la llengua de la Generalitat Valenciana, del Govern Balear i d’algunes regidories en mans de Vox als ajuntaments. I hi va tenir un ressò especial l’actuació de la regidoria de Vox a Borriana que va retirar les subscripcions a les revistes infantils en català. Ens deia a tots què havíem d’esperar si Vox governava, de la mà del PP. Sabent que el PP li havia comprat i blanquejat el discurs.
Gràcies a accions com la de Borriana, el PSOE podia anar alimentant la por justificada a Vox: era sobre censures, exclusions, persecucions que ja s’estaven fent. Fets com els de Borriana són claus a Catalunya perquè els socialistes aconseguissin mobilitzar tot el seu electorat i atreure el vot útil procedent d’altres sectors, inclosos els independentistes. Contra Vox. Conta el Vox de Borriana, per entendre’ns. Algú em dirà que a Borriana PP, Vox i PSOE han repetit els percentatges de les municipals, amb una participació més alta. D’acord. Que l’efecte Borriana només es va deixar sentir a Catalunya. Potser sí. Però no oblidem que el que genera el tomb electoral és Catalunya. Si agafem els resultats de les eleccions espanyoles i hi restem els 48 diputats escollits a Catalunya, dels 302 restants PP i Vox en tindrien 161, una molt folgada majoria absoluta. Feijóo i Vox no tenen majoria absoluta perquè a Catalunya la crida socialista al vot útil per la por a Vox va funcionar. I va funcionar, per entendre’ns, perquè a Borriana —i a altres llocs— es va confirmar que era una por justificada. Feijóo va perdre les eleccions a Borriana, com si diguéssim.
