Les eleccions també les pot carregar el diable, com les del 23J a Espanya. No han resolt res, i han deixat un panorama encara més embardissat que no era abans. I, tanmateix, aquests estadis polítics tan confusos tenen l’avantatge de posar en evidència les moltes contradiccions d’uns i altres. A més, els esforços interpretatius —dels polítics, però també dels analistes— es multipliquen per tal d’aparentar que es té la realitat controlada. I això també posa al descobert els biaixos des dels quals s’observa —i es vol controlar— aquesta realitat caòtica. En posaré alguns exemples.
Una de les lectures interessades dels resultats és la que ha permès afirmar, sense matisos, que “l’independentisme ha perdut vots”. En realitat, l’únic que sabem és que qui n’ha perdut —i en sabem exactament quants— han estat els partits independentistes. Perquè l’independentisme ha fet de tot: des de quedar-se a casa a votar als de sempre fins a fer-ho en clau espanyola per afavorir el conservadorisme o per mirar d’aturar-lo amb els vots dits “útils”.
Una altra simplificació és la de suposar que tots els vots són resultat d’una adhesió ideològica explícita al partit escollit. D’entrada, ja és difícil que sigui així vist el maremàgnum ideològic dels partits, tant pel que fa als principis com a les polítiques efectives. Però, a més, el vot té altres condicionaments. Vot estratègic, vot emocional, vot enganyat, vot en contra, vot amb la pinça al nas... I, d’altra banda, el vot sol respondre al que es pregunta, i si les eleccions són espanyoles, hi ha independentistes que voten PP i Vox pensant que així es rearmarà el moviment, i d’altres voten PSOE perquè ho fan pensant en Espanya. La sobreinterpretació del vot en termes partidistes és tot un clàssic.
Atenció ara, doncs, a saber distingir les diverses estratègies de negociació i pacte, perquè, s’hi estigui més o menys d’acord, és obvi que no tots prendran les mateixes decisions
En aquestes eleccions, a Catalunya —sobretot a les xarxes d’alguns catalans— hi ha hagut una activíssima proposta abstencionista. Lamentablement —com ja sabíem— qui s’absté no diu res, i això fa que sigui molt difícil apropiar-se l’abstenció. Primer, perquè hi ha una abstenció no política variable en cada convocatòria, indiferent a cap campanya. Segon, perquè és indestriable l’abstenció que buscava un càstig dels partits “processistes” de la que simplement ha estat resultat del desànim. I, en qualsevol cas, els qui proposaven l’abstenció per castigar aquests partits “traïdors” no han aparegut per presentar la seva alternativa política pròpia, amb la capacitat de risc que exigeixen als altres. Que n’és de fàcil exigir valentia torera des de la barrera!
Una altra cosa irritant, a la campanya i a les interpretacions posteriors, ha estat la de voler barrejar en un únic farcell tots els partits independentistes, per tractar-los a tots de la mateixa manera. Però hi ha qui havia pactat amb el PSOE i qui no. Qui des de la més absoluta feblesa ha augmentat els llocs de treball, mentre d’altres renunciaven a un bon nombre de càrrecs —i “paguetes”— per coherència amb un acord de legislatura... Atenció ara, doncs, a saber distingir les diverses estratègies de negociació i pacte, perquè, s’hi estigui més o menys d’acord, és obvi que no tots prendran les mateixes decisions.
El 23J no ha aclarit l’escenari polític, però ha fet més transparent qui era qui en el tauler de joc. Agafem-nos-ho per aquesta banda.
